Amb més força que mai s'han sentit aquest any les veus emprenyades contra les festes intersetmanals, com passa sempre que el 6 i el 8 de desembre cauen fora del cap de setmana. Ja fa temps que anem veient com, amb l'excusa de la crisi, cada cop queden menys coses intocables. Aquest mateix matí el conselles Mena s'ha mostrat rotundament favorable a moure els festius per tal que caiguin en dilluns o en divendres, argumentant motius econòmics.
Doncs jo em mostro rotundament contrària a aquests moviments. Per quins motius? Única i exclusivament per motius, diguem-ne, humans, sentimentals si voleu. Sí, perquè encara que no ho sembli, en un món tan tecnològic, aquests també poden ser motius de pes. Potser cal recordar que els festius (amb comptades excepcions) no ho són per un caprici del polític de torn, que tots ells tenen una història, una tradició i una raó de ser. Ens hi podem sentir més o menys identificats: un ateu no tindrà res a celebrar per Nadal o per la Immaculada, molts a Catalunya no volem saber res d'aquesta Constitució, i a alguns personatges (tots en coneixem algun) els sonarà a xinès el dia del Treballador. Però el festiu és festiu per alguna cosa i no podem negar la importància de la seva tradició.
Aquest valor humà és el que reivindico jo, perquè massa sovint en els últims temps m'han fet sentir com un simple número, una freda xifra en una estadística. I convindria no oblidar que per damunt de tot, cadascun de nosaltres és persona. Si tot ens ho mirem des d'un punt de vista tan pragmàtic, potser sí que al final acabarem tots convertits en robots. Però és clar, potser és el que volen.
dilluns, 5 de desembre del 2011
dimecres, 2 de novembre del 2011
Comentaris (gens) objectius sobre "Los Miserables"
Fa anys, massa ja, el dia que en complia 18, va arribar a les meves mans la traducció catalana de "Nostra Senyora de París". La seva lectura em va absorbir tant durant uns dies que em va provocar, a part de dues assignatures suspeses aquell trimestre en que em jugava l'entrada a la universitat, la necessitat d'endinsar-me més i més en la brillant narrativa de Victor Hugo.
De manera estranyament sensata en mi, tenint en compte aquella edat tonta, vaig esperar a acabar la temuda Selectivitat per apropiar-me d'una nova novel·la, més basta encara que l'anterior. Així va ser com arribà a les meves mans per primera vegada "Els Miserables". La seva lectura em fascinà novament i amb més intensistat encara que l'anterior. Aquella novel·la em penetrà a l'ànima com no ho ha fet cap altra fins ara, ben bé fins al fons. La força dels seus personatges, dibuixats fins a l'extrem, la intensitat de les seves emocions: l'amor, la justícia, la virtut, la lluita per un món millor... Vaig estimar a Jean Valjean, vaig mirar d'entendre a Javert, vaig admirar a Marius i Enjolras, vaig plorar per Éponine. I per sobre de tot vaig adorar Gavroche fins a convertir-lo en un símbol per a mi. No és casualitat que aquest humil blog porti el seu nom, en el seu honor.
No va ser fins al cap d'uns mesos, o anys, que vaig saber que "Els Miserables" havia estat també el llibre de capçalera d'una persona que, tot i no haver-la conegut mai, havia après a admirar-la. Això em va omplir d'orgull i va fer que la passió per aquest llibre fos a partir d'aleshores quelcom més íntim i personal.
Que m'enamorés del musical només era qüestió de temps. Primer el vaig escoltar, en anglès, i em va entusiasmar la música i la lletra, tan propera a l'esperit original de la novel·la. Després vaig viatjar expressament a Londres (gràcies amics pel regal!) per veure'l, i viure'l, en directe, on el gran espectacle em va fascinar i em va enganxar definitivament, com una droga. Ja només em calia esperar que arribés aquí. I finalment ho ha fet amb una categoria que no té res a envejar al West End londinenc, ans al contrari, ja que aquest em sembla, encara, més perfecte. El més Perfecte dels Musicals.
Aquest és el meu idil·li amb Els Miserables. Podria haver intentat ser més objectiva, però com que no ho puc ser, val més admetre-ho de seguida. Total, no em paga ningú per escriure això. Ara, que si els productors del musical ho creuen convenient, accepto donatius. O millor, un parell d'entrades abans no marxin de Barcelona, que una no es cansa mai de veure'ls.
De manera estranyament sensata en mi, tenint en compte aquella edat tonta, vaig esperar a acabar la temuda Selectivitat per apropiar-me d'una nova novel·la, més basta encara que l'anterior. Així va ser com arribà a les meves mans per primera vegada "Els Miserables". La seva lectura em fascinà novament i amb més intensistat encara que l'anterior. Aquella novel·la em penetrà a l'ànima com no ho ha fet cap altra fins ara, ben bé fins al fons. La força dels seus personatges, dibuixats fins a l'extrem, la intensitat de les seves emocions: l'amor, la justícia, la virtut, la lluita per un món millor... Vaig estimar a Jean Valjean, vaig mirar d'entendre a Javert, vaig admirar a Marius i Enjolras, vaig plorar per Éponine. I per sobre de tot vaig adorar Gavroche fins a convertir-lo en un símbol per a mi. No és casualitat que aquest humil blog porti el seu nom, en el seu honor.
No va ser fins al cap d'uns mesos, o anys, que vaig saber que "Els Miserables" havia estat també el llibre de capçalera d'una persona que, tot i no haver-la conegut mai, havia après a admirar-la. Això em va omplir d'orgull i va fer que la passió per aquest llibre fos a partir d'aleshores quelcom més íntim i personal.
Que m'enamorés del musical només era qüestió de temps. Primer el vaig escoltar, en anglès, i em va entusiasmar la música i la lletra, tan propera a l'esperit original de la novel·la. Després vaig viatjar expressament a Londres (gràcies amics pel regal!) per veure'l, i viure'l, en directe, on el gran espectacle em va fascinar i em va enganxar definitivament, com una droga. Ja només em calia esperar que arribés aquí. I finalment ho ha fet amb una categoria que no té res a envejar al West End londinenc, ans al contrari, ja que aquest em sembla, encara, més perfecte. El més Perfecte dels Musicals.
Aquest és el meu idil·li amb Els Miserables. Podria haver intentat ser més objectiva, però com que no ho puc ser, val més admetre-ho de seguida. Total, no em paga ningú per escriure això. Ara, que si els productors del musical ho creuen convenient, accepto donatius. O millor, un parell d'entrades abans no marxin de Barcelona, que una no es cansa mai de veure'ls.
dilluns, 11 de juliol del 2011
El curiós incident del gos a mitjanit, Mark Haddon
"CURIÓS" I BRILLANT
He arribat una mica tard a aquesta novel·la, publicada amb èxit en aquest país el 2004 per La Magrana, però ben cert és que més val tard que mai. Durant molt de temps es va estar empolsant per les prestatgeries de casa fins que fa pocs dies va tornar a les meves mans i vaig decidir endinsar-me en el món de Christopher Boone, el noi autista.
L'autor, Mark Haddon, habituat a la literatura infantil i juvenil, va saber crear aquí un personatge complex i difícil, amb totes les llums i totes les ombres que un trastorn com l'autisme comporta, tant en el protagonista mateix com en la família més propera. I ho fa de manera senzillament brillant, combinant la tendresa i la cruesa, la ironia amb l'emoció, amb el coneixement del tema que comporta l'haver treballat amb nens com aquest. Des de la sinceritat rotunda i senzilla d'en Christopher, que escriu en primera persona, observant-ho tot, fins a extrems irracionals, ens descriu el món ple de contradiccions de l'individu actual i ens fa dubtar de la conveniència d'estigmatitzacions i etiquetes tan simples i falses com "persones normals", "persones especials" o "persones extraordinàries".
Un llibre que m'ha sorprès com feia temps que no ho aconseguia cap, fàcil de llegir, meravellós, que hauria de ser de lectura obligatòria com una de les joies de la literatura anglosaxona actual.
dissabte, 16 d’abril del 2011
Truca un inspector, Teatre Goya
Truca un inspector
Josep Maria Pou torna al Teatre Goya de Barcelona amb aquesta peça de John Boynton Priestley tan poc representada fins ara a la ciutat comptal. Per fi això canvia perquè era una verdadera llàstima que els barcelonins no poguessim gaudir amb aquest text esplèndit que no decau en cap moment.
Situada a principis del segle XX, poc abans de l'enfonsament del Titanic, símbol de l'esfondrament d'aquell món abocat a la Guerra Mundial, tot i que el patriarca de la família protagonista s'entesta a negar-ho, ens mostra la hipocresia de l'empresari i de l'alta societat. Ho fa en forma de suspens, amb l'aparició sobtada a mig sopar d'un inspector de policia que investiga les causes que han dut al suicidi a una noia. D'entrada no sembla que cap d'ells tingui res a veure amb ella, però mica en mica s'ens van mostrant les seves implicacions. El missatge és clar: tots som responsables de les conseqüències que provoquen els nostres actes.
Cal destacar la bona feina de tots els actors: els consagradíssims Josep Mª Pou i Carles Canut, una esplèndida Victòria Pagès que ja omple l'escenari, i els joves Ruben Ametllé, Paula Blanco i David Marcé.
Val la pena acostar-se al Goya a conèixer aquesta història tan actual.
Josep Maria Pou torna al Teatre Goya de Barcelona amb aquesta peça de John Boynton Priestley tan poc representada fins ara a la ciutat comptal. Per fi això canvia perquè era una verdadera llàstima que els barcelonins no poguessim gaudir amb aquest text esplèndit que no decau en cap moment.
Situada a principis del segle XX, poc abans de l'enfonsament del Titanic, símbol de l'esfondrament d'aquell món abocat a la Guerra Mundial, tot i que el patriarca de la família protagonista s'entesta a negar-ho, ens mostra la hipocresia de l'empresari i de l'alta societat. Ho fa en forma de suspens, amb l'aparició sobtada a mig sopar d'un inspector de policia que investiga les causes que han dut al suicidi a una noia. D'entrada no sembla que cap d'ells tingui res a veure amb ella, però mica en mica s'ens van mostrant les seves implicacions. El missatge és clar: tots som responsables de les conseqüències que provoquen els nostres actes.
Cal destacar la bona feina de tots els actors: els consagradíssims Josep Mª Pou i Carles Canut, una esplèndida Victòria Pagès que ja omple l'escenari, i els joves Ruben Ametllé, Paula Blanco i David Marcé.
Val la pena acostar-se al Goya a conèixer aquesta història tan actual.
dimecres, 13 d’abril del 2011
L'hora de la confirmació
Amb l'arribada en aquests moments del Gaes Centros Auditivos de la catalana Anna Corbella i a falta de que arribin els últims participants, ja es pot considerar aquesta Barcelona World Race com un èxit per a la navegació espanyola. Darrere d'un Virbac-Paprec 3 a un nivell estratosfèric trobem que el segon i el tercer calaix del podi han estat copats per equips 100% hispans: el Mapfre dels bascos Iker Martínez i Xabi Fernández i el Renault Z.E. dels càntabres Toño Piris i Pachi Rivero. I no oblidem que immediatament després ha arribat l'Estrella Damm de Pepe Ribes i Alex Pella, i que l'Anna ja és la primera catalana a completar una volta al món en regata. Tot i que probablement el resultat hauria estat diferent si el Foncia no hagués trencat el pal quan lluitava frec a frec amb el líder, no es pot treure ni una mica del mèrit que s'han guanyat tots ells. En un estat on la vela sempre s'ha considerat un esport de tercera categoria i un espai exclusiu per a l'alta societat, feia falta un resultat així per mostrar una mica al gran públic la noblesa d'aquest esport i, potser, animar a més gent a practicar-lo.
Queda lluny encara la socialització de la vela com la que trobem a França, on els navegants transoceànics són reconeguts com a autèntics ídols, i on la pràctica de la vela està molt més generalitzada. Només cal veure com són capaços de reunir 100.000 persones a Les Sables d'Olonne per rebre als participants de la mítica regata en solitari al voltant del món, la Vendée Globe. Aquí fa falta canviar moltes mentalitats i moltes polítiques per a què tot això passi, tot i que mica en mica es va popularitzant la navegació esportiva i això, ja és un primer pas.
Precisament és a la Vendée Globe on s'ha de confirmar que la navegació oceànica a l'estat espanyol ha fet un pas endavant i ha entrat de ple en la professionalització. Quan per primera vegada un equip nacional ha lluitat per la victòria en una volta al món és que potser podem començar a demanar que alguns d'aquests grans navegants tinguin lloc a la línia de sortida de la reina de les regates. I que el que han demostrat jugant a casa ho puguin reafirmar jugant en camp contrari.
Jean Pierre Dick i Loïck Peyron celebren la victòria del Virbac-Paprec 3 al port de Barcelona
Xabi Fernández i Iker Martínez (Mapfre)
Dee Caffari i Anna Corbella a bord del Gaes Centros Auditivos
Queda lluny encara la socialització de la vela com la que trobem a França, on els navegants transoceànics són reconeguts com a autèntics ídols, i on la pràctica de la vela està molt més generalitzada. Només cal veure com són capaços de reunir 100.000 persones a Les Sables d'Olonne per rebre als participants de la mítica regata en solitari al voltant del món, la Vendée Globe. Aquí fa falta canviar moltes mentalitats i moltes polítiques per a què tot això passi, tot i que mica en mica es va popularitzant la navegació esportiva i això, ja és un primer pas.
Precisament és a la Vendée Globe on s'ha de confirmar que la navegació oceànica a l'estat espanyol ha fet un pas endavant i ha entrat de ple en la professionalització. Quan per primera vegada un equip nacional ha lluitat per la victòria en una volta al món és que potser podem començar a demanar que alguns d'aquests grans navegants tinguin lloc a la línia de sortida de la reina de les regates. I que el que han demostrat jugant a casa ho puguin reafirmar jugant en camp contrari.
Pachi Rivero i Toño Piris (Renault Z.E.)
divendres, 8 d’abril del 2011
Encara no és hora de tallar caps?
Motius en podem trobar molts: un 20% d'atur, l'índex més alt de la U.E., amb un abaratiment de l'acomiadament; congelació de les pensions; eliminació dels ajuts econòmics a famílies, persones dependents, etc.; fortes retallades a la sanitat pública i l'educació; pujada general dels preus, calla! que han rebaixat un 5% les tarifes dels transports públics... fins el 30 de juny, eh, no fos cas que ens malacostuméssim... Però continuem: que a més de tot això tenim que polítics i alts directius es neguen a congelar-se els seus sous astronòmics (no fos cas que patissin per arribar a final de mes) mentre demanen austeritat a la població. Per contra, la primera mesura va ser congelar el sou dels funcionaris, que d'acord, el fet de tenir una feina assegurada justifica el preu que els hi toca pagar, com a tot treballador, però no oblidem que funcionaris no ho són només els del "vuelva usted mañana", també hi ha els bombers i policies que es juguen la vida per nosaltres, els mestres que aguanten com poden insults i vexacions d'alumnes obligats a estudiar o dels seus pares, els metges que ens han de salvar la vida encara que sovint faci 24 hores que no dormen, i els polítics... Ah no! que aquests no se'l congelen el sou milionari, segueixent movent-se en cotxe oficial, cobren dietes, i es neguen a viatjar en classe turista, no fos cas que se'ls encomanés quelcom de la púrria. La classe política se'n riu de tots nosaltres fent-li el joc als bancs, uns dels grans culpables d'aquesta crisi de la que se'n sortiran impunement, mentre nosaltres, també en part culpables, ja ho estem pagant, i ho pagarem, amb escreix.
Què més ha de passar per què reaccionem? Som conscients que mica en mica ens estan desvallestant l'estat del benestar que tanta sang vessada va costar aconseguir? Tots ens queixem, ens indignem amb les notícies, fem sentir la nostra veu a través de les xarxes socials, dels mitjans de comunicació, de les converses de cafè, però serveix d'alguna cosa això? La sensació que se'ns pixen a la cara la sentim cada dia, però seguim amb la nostra vida com podem, fent equilibris damunt la corda per, malgrat tot, no caure.
Quan reaccionarem de debò? Molt senzill, quan el que tinguem a perdre sigui una milèsima part de tot el que tinguem a guanyar. I és que per molt que ens apretin sabem que encara tenim molts privilegis per perdre. I això ens fa massa por.
Les revoltes populars, les revolucions, de les que hem vist exemples els últims mesos, tenen lloc quan al poble ja no li queda res. És aleshores quan la massa enfurida talla caps, afusella famílies privilegiades, enderroca poders dictatorials o dóna la pròpia vida per una utòpica llibertat o, senzillament, per una existència una mica millor.
Els nostres polítics poden respirar tranquils: encara queda molt perquè comencem a treure la pols a les velles guillotines dels veïns. Però almenys intentarem que la vergonya els hi impedeixi mirar enlaire, als ulls de tots aquells que intenten honradament, dia rere dia, sobreviure.
Què més ha de passar per què reaccionem? Som conscients que mica en mica ens estan desvallestant l'estat del benestar que tanta sang vessada va costar aconseguir? Tots ens queixem, ens indignem amb les notícies, fem sentir la nostra veu a través de les xarxes socials, dels mitjans de comunicació, de les converses de cafè, però serveix d'alguna cosa això? La sensació que se'ns pixen a la cara la sentim cada dia, però seguim amb la nostra vida com podem, fent equilibris damunt la corda per, malgrat tot, no caure.
Quan reaccionarem de debò? Molt senzill, quan el que tinguem a perdre sigui una milèsima part de tot el que tinguem a guanyar. I és que per molt que ens apretin sabem que encara tenim molts privilegis per perdre. I això ens fa massa por.
Les revoltes populars, les revolucions, de les que hem vist exemples els últims mesos, tenen lloc quan al poble ja no li queda res. És aleshores quan la massa enfurida talla caps, afusella famílies privilegiades, enderroca poders dictatorials o dóna la pròpia vida per una utòpica llibertat o, senzillament, per una existència una mica millor.
Els nostres polítics poden respirar tranquils: encara queda molt perquè comencem a treure la pols a les velles guillotines dels veïns. Però almenys intentarem que la vergonya els hi impedeixi mirar enlaire, als ulls de tots aquells que intenten honradament, dia rere dia, sobreviure.
dimecres, 6 d’abril del 2011
La casa del propòsit especial, de John Boyne
Ed. Empúries, 432 pàg., 19 €
Després de mesos de tenir el llibre empolsant-se a l'estanteria a la fi em vaig decidir a endinsar-m'hi. D'entrada em produïa unes sensacions contradictòries: l'autor ("El noi del pijama de ratlles") m'agrada molt, però la temàtica, la Rússia de principis del XX, em tirava una mica enrere (i no se perquè, sino és per un absurd prejudici).
Però ja de seguida s'endevina l'estil desenfadat de Boyne i les pàgines passen ràpidament en una narració en primera persona que combina la història cronològica de l'adolescència del protagonista, amb la inversió cronològica de la resta de la seva vida fins a tocar-se. Malgrat aquesta original narració, i desconec si realment aquesta era la seva intenció en el fons, des de ben aviat vaig intuir la "sorpresa" que potser no s'hauria de començar a intuir fins a la segona meitat del llibre.
Fàcil de llegir, crec que abusa de l'emotivitat en molts moments. Pel meu gust, que és meu i només meu, la seva millor novel·la és "Motí al Bounty", per damunt fins i tot del famós nen del pijama. "La casa del propòsit especial" no arriba al nivell d'aquestes dues, però permet passar unes hores entretingut amb la història del jove de la Rússia rural que es veu llançat a la fastuositat de la família reial a Sant Petersburg, poc abans de la seva caiguda durant la revolució bolxevic.
Seguiré comprant-li novel·les al senyor Boyne, però que no s'acomodi, que deixar de comprar és una de les coses més fàcils que hi ha, especialment en aquests temps que corren...
Després de mesos de tenir el llibre empolsant-se a l'estanteria a la fi em vaig decidir a endinsar-m'hi. D'entrada em produïa unes sensacions contradictòries: l'autor ("El noi del pijama de ratlles") m'agrada molt, però la temàtica, la Rússia de principis del XX, em tirava una mica enrere (i no se perquè, sino és per un absurd prejudici).
Però ja de seguida s'endevina l'estil desenfadat de Boyne i les pàgines passen ràpidament en una narració en primera persona que combina la història cronològica de l'adolescència del protagonista, amb la inversió cronològica de la resta de la seva vida fins a tocar-se. Malgrat aquesta original narració, i desconec si realment aquesta era la seva intenció en el fons, des de ben aviat vaig intuir la "sorpresa" que potser no s'hauria de començar a intuir fins a la segona meitat del llibre.
Fàcil de llegir, crec que abusa de l'emotivitat en molts moments. Pel meu gust, que és meu i només meu, la seva millor novel·la és "Motí al Bounty", per damunt fins i tot del famós nen del pijama. "La casa del propòsit especial" no arriba al nivell d'aquestes dues, però permet passar unes hores entretingut amb la història del jove de la Rússia rural que es veu llançat a la fastuositat de la família reial a Sant Petersburg, poc abans de la seva caiguda durant la revolució bolxevic.
Seguiré comprant-li novel·les al senyor Boyne, però que no s'acomodi, que deixar de comprar és una de les coses més fàcils que hi ha, especialment en aquests temps que corren...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)