Extret del llibre Vuitanta-sis contes de Quim Monzó, hi trobem el seu humor surrealista i irònic.
Amb un gran treball dels actors, si us agrada Quim Monzó no us la perdeu!
dimecres, 13 d’octubre del 2010
Els contes de Quim Monzó, a La Villarroel
FITXA TÈCNICA
Extret del llibre Vuitanta-sis contes de Quim Monzó, hi trobem el seu humor surrealista i irònic.
Amb un gran treball dels actors, si us agrada Quim Monzó no us la perdeu!
Extret del llibre Vuitanta-sis contes de Quim Monzó, hi trobem el seu humor surrealista i irònic.
Amb un gran treball dels actors, si us agrada Quim Monzó no us la perdeu!
dissabte, 2 d’octubre del 2010
Una nova estrella s'apaga
Ahir ens va arribar la notícia de la mort als 85 anys de l'actor Tony Curtis, una de les últimes estrelles que ens quedaven del gran Hollywood de mitjans del segle XX. Protagonista entre d'altres d'inoblidables pel·lícules com ara "Con faldas y a lo loco", "El gran Houdini" o "Espartaco", el pare de la també actriu Jamie Lee Curtis, es va convertir en una llegenda a qui li va costar envellir.
He trobat un bonic homenatge a les planes del diari gratuït 20 minutos. Transcric aquí la primera part de l'article signat per Rafa Vidiella i publicat a l'edició impresa, que m'ha semblat molt adient.
Los tipos así son eternos
Que no nos cuenten milongas: ayer no murió Tony Curtis. Ese obeso y calvo anciano no podía ser Tony Curtis, como el último Brando no era el gigante que llenó como nunca el cine o como el Heston final no era els musculado héroe de El planeta de los simios.
Es lo que tiene ser leyenda: para el cinéfilo, para el coleccionista de mitos, Curtis desapareció hace décadas. O mejor aún: sigue vivo. Besándose con Marilyn en el barco de Con faldas y a lo loco. Desafiando a la gravedad en Trapecio. Enamorando al público con sus imposibles ojos azules, inacabables pestañas y labios de clavel reventón. Es lo que tiene ser leyenda: que no mueres cuando quieres (o puedes), sino cuando la que se muere es la magia, y la de Curtis se había congelado hace siglos.[...]
He trobat un bonic homenatge a les planes del diari gratuït 20 minutos. Transcric aquí la primera part de l'article signat per Rafa Vidiella i publicat a l'edició impresa, que m'ha semblat molt adient.
Los tipos así son eternos
Que no nos cuenten milongas: ayer no murió Tony Curtis. Ese obeso y calvo anciano no podía ser Tony Curtis, como el último Brando no era el gigante que llenó como nunca el cine o como el Heston final no era els musculado héroe de El planeta de los simios.
Es lo que tiene ser leyenda: para el cinéfilo, para el coleccionista de mitos, Curtis desapareció hace décadas. O mejor aún: sigue vivo. Besándose con Marilyn en el barco de Con faldas y a lo loco. Desafiando a la gravedad en Trapecio. Enamorando al público con sus imposibles ojos azules, inacabables pestañas y labios de clavel reventón. Es lo que tiene ser leyenda: que no mueres cuando quieres (o puedes), sino cuando la que se muere es la magia, y la de Curtis se había congelado hace siglos.[...]
dimarts, 21 de setembre del 2010
Julio Manrique, nou director artístic del Teatre Romea
L'actor i director de teatre Julio Manrique serà el director artístic del Teatre Romea durant els propers 3 anys. Manrique, popularment conegut pels seus papers en diverses series de la Televisió de Catalunya com "Porca Miseria" o actualment a "Infidels", substitueix en el càrrec a Calixto Bieito que n'ha estat el director els últims 11 anys i que ho va deixar el mes passat.
Julio Manrique ha obtingut el compromís de dirigir una obra cada any. I si tenim en compte les bones acollides de crítica i públic que han tingut les seves últimes experiències com a director, això és una molt bona notícia. Per cert, que l'obra que va estrenar el passat Grec, "Coses que dèiem avui", de Neil LaBute, es reestrenarà aquesta primavera a la Sala Villarroel. No ens la perdrem!
Julio Manrique ha obtingut el compromís de dirigir una obra cada any. I si tenim en compte les bones acollides de crítica i públic que han tingut les seves últimes experiències com a director, això és una molt bona notícia. Per cert, que l'obra que va estrenar el passat Grec, "Coses que dèiem avui", de Neil LaBute, es reestrenarà aquesta primavera a la Sala Villarroel. No ens la perdrem!
dimecres, 15 de setembre del 2010
La Llibreria Ona ens diu adéu
Avui és un dia trist per tota la cultura catalana. Si fa uns dies anunciàvem la desaparició d'una magnífica revista de teatre avui hem de parlar del tancament d'una de les llibreries històriques de Barcelona: la Llibreria Ona, dedicada exclusivament a la venda de llibres en llengua catalana.
La Llibreria Ona va obrir les portes el 1962 a la Gran Via barcelonina en un moment complicat per la llengua i la cultura del nostre país; i durant anys va contribuir a la difusió de llibres en català, lluitant contra les constants agressions que va patir.
La crisi econòmica de la distribuidora l'Arc de Berà, propietària de l'establiment, ha empès al tancament a finals d'aquest mes de l'històric local. Segons el director de l'empresa, Jaume Ensesa, la llibreria ja ha complert amb l'objectiu que es va proposar en obrir de normalitzar el mercat de la cultura i la llengua catalanes.
Però que ningú ens vengui sopars de duro. La llibreria tanca arrossegada per la mateixa crisi que ha fet tancar centenars d'empreses abans que ella. L'argument del director sona a justificació perquè la distribució de llibres en català, ni tan sols la mateixa llengua catalana, està normalitzada. I no ho estarà mentre a grans superfícies com La Casa del Libro, l'exposició de llibres en català es limiti a una taula d'un racó de la gran llibreria del Passeig de Gràcia. Així que queda molta feina per fer i notícies com la d'avui no em permeten ser massa optimista.
Finalment, no puc acabar aquest article sense un record personal cap a un lloc on he passat tantes hores. Quan el cos em deia que necessitava un llibre, anava allà; quan n'havia de regalar un, anava allà; quan senzillament volia aïllar-me de l'agitació del centre de la ciutat, anava a la Ona. I em perdia entre els seus llibres, els fullejava, els acaronava. Aquest plaer no l'he trobat en cap altra llibreria de Barcelona. Bé, sí, en una: la Força 6 del carrer Balmes, que curiosament també ha hagut de tancar les seves portes degut a la crisi...
Adéu Ona, gràcies pels moments de pau i per tot el que m'has donat.
La Llibreria Ona va obrir les portes el 1962 a la Gran Via barcelonina en un moment complicat per la llengua i la cultura del nostre país; i durant anys va contribuir a la difusió de llibres en català, lluitant contra les constants agressions que va patir.
La crisi econòmica de la distribuidora l'Arc de Berà, propietària de l'establiment, ha empès al tancament a finals d'aquest mes de l'històric local. Segons el director de l'empresa, Jaume Ensesa, la llibreria ja ha complert amb l'objectiu que es va proposar en obrir de normalitzar el mercat de la cultura i la llengua catalanes.
Però que ningú ens vengui sopars de duro. La llibreria tanca arrossegada per la mateixa crisi que ha fet tancar centenars d'empreses abans que ella. L'argument del director sona a justificació perquè la distribució de llibres en català, ni tan sols la mateixa llengua catalana, està normalitzada. I no ho estarà mentre a grans superfícies com La Casa del Libro, l'exposició de llibres en català es limiti a una taula d'un racó de la gran llibreria del Passeig de Gràcia. Així que queda molta feina per fer i notícies com la d'avui no em permeten ser massa optimista.
Finalment, no puc acabar aquest article sense un record personal cap a un lloc on he passat tantes hores. Quan el cos em deia que necessitava un llibre, anava allà; quan n'havia de regalar un, anava allà; quan senzillament volia aïllar-me de l'agitació del centre de la ciutat, anava a la Ona. I em perdia entre els seus llibres, els fullejava, els acaronava. Aquest plaer no l'he trobat en cap altra llibreria de Barcelona. Bé, sí, en una: la Força 6 del carrer Balmes, que curiosament també ha hagut de tancar les seves portes degut a la crisi...
Adéu Ona, gràcies pels moments de pau i per tot el que m'has donat.
dissabte, 4 de setembre del 2010
L'Art de la navegació
(repesco aquest article que va quedar enfonsat a les catacombes d'un antic blog)
Navegar és molt més que traslladar-se d’un lloc a un altre damunt d’un vaixell. En un altre temps fer-se a la mar era tota una aventura; ara ha deixat de ser-ho. El GPS, el radar, el pilot automàtic, etc. Tot són grans avenços per a la seguretat dels navegants, però alhora han ajudat a fer perdre el romanticisme d’aquella aventura marítima.
Afortunadament, encara queden mariners romàntics, que aposten per una navegació pura i autèntica, comptant amb el mar que altres menyspreen. El patró, el seu vaixell, i la natura que l’envolta. Beneïts siguin els avenços tecnològics que ens fan més fàcil la vida, però se n’ha de fer un ús prudent perquè al cap i a la fi, la tecnologia pot fallar en el moment més inoportú.
Portar el timó és una acció que s’ha anat perdent a favor del pilot automàtic. Cal saber dur el timó! Sentir les ones, sentir el vent, conèixer el teu vaixell; això només s’aconsegueix acaronant la canya hores i hores fins a comprendre cada reacció. Cada vaixell té el seu caràcter, el seu geni, les seves virtuts i els seus defectes. L’hem d’arribar a conèixer bé. Ha de ser el nostre amant. L’hem d’escoltar, respectar, i anar descobrint a poc a poc cada racó, cada secret, cada desig ocult, per anar-nos unint íntimament, i acabar finalment estimant-nos.
L’amor i la bellesa van junts. Què hi ha de més bell al mar que un veler amb totes les seves veles inflades pel vent? Un veler és noble com un amant fidel que es mostra orgullós al món. Trimar les veles és un art; el mariner se’n fa càrrec igual que un escultor poleix la seva obra sense acabar-ne mai del tot satisfet. Busca sempre la perfecció d’aquell vaixell que estima. L’observa, l’entén, i alhora escolta el vent i estudia les ones perquè res faci mal al seu gran amor. I el veler el correspon avançant amb elegància, lliscant entre les aigües satisfet de ser adorat per l’amant i respectat pel cel, el vent i fins i tot pel mar que talla.
En Jordi Griso és un d’aquests mariners. Ell i el seu Menjavents m’han ensenyat que Art i Navegació poden anar junts. Un veler al mig del mar, solcant les aigües silenciós empès pel vent, sota milions d’estrelles que vigilen el seu pas i amb dofins que l’acompanyen com a un vell amic, és quelcom tan bell i poètic com pot ser-ho una obra de Tizià. I també és música dolça i l’emoció de la literatura d’aventures. Però per sobre de tot és una llibertat absoluta dels sentits, igual que l’Art.
divendres, 3 de setembre del 2010
Una mala notícia pel teatre de Barcelona
Just abans d'alçar-se el teló de la nova temporada teatral a Barcelona, ens trobem amb la mala notícia de la fi de la revista TeatreBCN que ens ha ajudat durant onze anys a mostrar-nos tota l'actualitat del teatre que es fa a la ciutat.
Gràcies per tot i que sigui un "fins aviat"!
Gràcies per tot i que sigui un "fins aviat"!
dissabte, 3 de juliol del 2010
Dues bones propostes per aquestes nits caloroses
A Barcelona continua el Festival Grec i d'entre moltes propostes interessantíssimes vull destacar la versió de La Gavina, de Txèkhov, que dirigeix el popular actor David Selvas. Una història de frustacions: d'amors no correspostos, de creacions artístiques incompreses, de relacions materno-filials difícils, de somnis trencats...
Una adaptació duta a l'època actual que no espatlla l'esperit de l'obra original: parla de temes universals, intemporals, sense caure en un modernisme radical. Al cap i a la fi, a una història així no cal adornar-la massa. Els actors estan esplèndits, destacant a una (gairebé) sempre genial Rosa Renom, i a un Biel Duran que ha sabut fer el salt perfectament de nen actor a actor en majúscules. Els acompanyen uns brillants Josep Julien, Manel Sans, Alba sanmartí i Andreu Benito.
La Gavina, d'Anton Txèkhov, a la Sala Villarroel, fins l'11 de juliol (ÚLTIMS DIES!!!)
D'altre banda, ha aterrat a Barcelona, al Teatre Coliseum, la màgia del Mag Lari, que a més de màgia, sap transmetre al públic el seu caràcter de showman. Es tracta d'un gran espectacle de màgia, diversió, música i escenografia. El Mag Lari ha sabut agafar el millor de la tradició dels mags d'aquest país i hi ha sumat la música, el ball i la coreografia, per transformar-ho encara en quelcom més dinàmic.
Val la pena deixar-se il·lusionar per la seva màgia i la seva capacitat d'improvisació amb el públic.
Mag Lari al Coliseum, fins l'1 d'agost.
Una adaptació duta a l'època actual que no espatlla l'esperit de l'obra original: parla de temes universals, intemporals, sense caure en un modernisme radical. Al cap i a la fi, a una història així no cal adornar-la massa. Els actors estan esplèndits, destacant a una (gairebé) sempre genial Rosa Renom, i a un Biel Duran que ha sabut fer el salt perfectament de nen actor a actor en majúscules. Els acompanyen uns brillants Josep Julien, Manel Sans, Alba sanmartí i Andreu Benito.
La Gavina, d'Anton Txèkhov, a la Sala Villarroel, fins l'11 de juliol (ÚLTIMS DIES!!!)
D'altre banda, ha aterrat a Barcelona, al Teatre Coliseum, la màgia del Mag Lari, que a més de màgia, sap transmetre al públic el seu caràcter de showman. Es tracta d'un gran espectacle de màgia, diversió, música i escenografia. El Mag Lari ha sabut agafar el millor de la tradició dels mags d'aquest país i hi ha sumat la música, el ball i la coreografia, per transformar-ho encara en quelcom més dinàmic.
Val la pena deixar-se il·lusionar per la seva màgia i la seva capacitat d'improvisació amb el públic.
Mag Lari al Coliseum, fins l'1 d'agost.
dilluns, 28 de juny del 2010
Priorat modèlic, per Xavier Bru de Sala
Article d'opinió publicat a La Vanguardia el passat 25 de juny i signat per l'escriptor Xavier Bru de Sala.
article
Todo territorio digno de ser considerado paisaje está sometido a dos fuerzas contrarias. Por un lado, las que lo destruyen a base de nuevas construcciones no adaptadas, obras públicas, asfalto, planes y polos para el desarrollo. Por otro, la desertización humana. Sin población no hay paisaje, pues el paisaje es el resultado del esfuerzo secular del hombre por vivir de la tierra. A medida que avanza la despoblación, la naturaleza invade, desaparecen los caminos, aumenta exponencialmente el peligro de incendio y destrucción.
Salvar los territorios en riesgo comporta facilitar una cierta densidad humana, acompañada de actividades que equilibren viabilidad y paisaje.
En este o en cualquier otro sentido que implique belleza y coherencia, el Priorat es modélico. En poco tiempo, esta comarca seca, quebrada, en eterno declive, ha pasado de la huida de la juventud a una increíble y ejemplar recuperación. Gracias al tesón de quienes se negaron a marchar, la excelencia de su más preciado producto, uno de los mejores vinos del mundo, y el respeto al paisaje, la integración en el paisaje, la armonía del paisaje. La pulcritud, el mimo, de los prioratenses hacia el paisaje es algo insólito en esta Catalunya destralera.Mientras en el resto de la Catalunya rural se mira ante todo el resultado, sin importar el entorno, en el Priorat cuidan cada detalle, afinan la mirada y la sensibilidad. Esta gente merece de veras un homenaje.
El milagro es mayor si consideramos que el Priorat estaba, y en buen parte sigue estando, por fortuna, dejado de la mano de la administración. La comarca languidecía a ojos vistas, la economía de los viticultores invitaba a largarse sin remisión a aquellas gentes que no necesitan casi ingresos para sobrevivir. Ni había remedio ni se buscaba… cuando unos pocos pioneros entusiastas llegaron a Gratallops. Son ya míticos los nombres de René Barbier, Carles Pastrana, Josep Lluís Pérez, ÁlvaroPalacios o la suiza Daphne Glorian, que tocó la cima del mundo con sólo dos hectáreas de viñedo de baja producción. Más que generosidad, la honradez de los recién llegados les llevó a pagar hasta tres y cuatro veces más por aquella uva que pasó de denostada a preciosa. La salvación, de la mano del entusiasmo, la aventura de unos certeros iluminados, bien acogidos por los autóctonos. Corría el año 1996. El regalo de botas de roble que hizo ÁlvaroPalacios al único bodeguero preexistente de por allí, August Vicent, del Celler Cecilio, para que dejara de vender el vino a granel, marca un antes y un después en el Priorat.
Tan bien se ha gestionado el éxito, que ha saltado ya la noticia de la próxima candidatura del "Priorat paisaje patrimonio mundial" ante la Unesco. Sería, será el primero en toda España, si excluimos los cuatro parques que ostentan la distinción (dos en Canarias, Aranjuez y el palmeral de Elx). Estamos hablando de una comarca aún desconocida. El Priorat es en muchos sentidos el corazón de Catalunya (ahí se levanta el Montsant), pero mientras Barcelona no corrija el gravísimo error de compensar la admiración hacia el norte con el menosprecio del sur, esta realidad seguirá oculta.
No sólo el vino es soberbio en el Priorat. Mediante buenos oficios del geógrafo Rafael López-Monné - el excursionista que ha cambiado los ochomil por la cultura del paisaje, els cims pels camins,introductor entre nosotros del senderismo ilustrado-y asimismo por obra de los hermanos Arola, excelentes editores en Tarragona, descubrí asombrado la recuperación de los caminos tradicionales del Priorat, la mayoría de los cuales reconquistados por el bosque y la maleza, de uso y trazado perdido. Pueden pasear por ellos, y por muchos lugares del Priorat y Tarragona, sirviéndose de las guías escritas por López-Monné, publicadas antes como artículos sueltos en La Vanguardia y recogidas en seis volúmenes por Arola Editors. Además de admirar su trazado por este paisaje y la antigua humildad de aquella obra pública, tal vez se sorprendan de su estrechez. En mi experiencia juvenil, se podía viajar en carro o en carreta por buena parte de nuestro territorio. Nada más falso hasta tiempos muy recientes. Por los camins rals se transitaba a pie o en mula. Ni de Tarragona a Lleida se podía ir en carruaje.
Preservar es cuidar, no abandonar. Ni agredir. El Priorat se salvó de los molinos en el Montsant. Ha dado una gran lección al integrar la nueva arquitectura en el entorno, en las antípodas de la modernez de nuevo rico del Somontano y más allá y acá (con la única excepción del cubo de Bodegas Torres, de una gratuita, vacua, extemporánea, deslocalizada ostentación). En la dirección general de Arquitectura i Paisatge, de ímproba y tan esforzada como poco comprendida labor en este sentido, pueden sentirse satisfechos. El Priorat tiene mucho de modelo que seguir por todos los catalanes.
En estos tiempos de crisis económica, revolcón institucional y perplejidad colectiva, una de las comarcas más desfavorecidas de nuestra realidad está rozando la perfección. Si necesitan algo propio que admirar, visiten el Priorat. No en tropel.
article
Todo territorio digno de ser considerado paisaje está sometido a dos fuerzas contrarias. Por un lado, las que lo destruyen a base de nuevas construcciones no adaptadas, obras públicas, asfalto, planes y polos para el desarrollo. Por otro, la desertización humana. Sin población no hay paisaje, pues el paisaje es el resultado del esfuerzo secular del hombre por vivir de la tierra. A medida que avanza la despoblación, la naturaleza invade, desaparecen los caminos, aumenta exponencialmente el peligro de incendio y destrucción.
Salvar los territorios en riesgo comporta facilitar una cierta densidad humana, acompañada de actividades que equilibren viabilidad y paisaje.
En este o en cualquier otro sentido que implique belleza y coherencia, el Priorat es modélico. En poco tiempo, esta comarca seca, quebrada, en eterno declive, ha pasado de la huida de la juventud a una increíble y ejemplar recuperación. Gracias al tesón de quienes se negaron a marchar, la excelencia de su más preciado producto, uno de los mejores vinos del mundo, y el respeto al paisaje, la integración en el paisaje, la armonía del paisaje. La pulcritud, el mimo, de los prioratenses hacia el paisaje es algo insólito en esta Catalunya destralera.Mientras en el resto de la Catalunya rural se mira ante todo el resultado, sin importar el entorno, en el Priorat cuidan cada detalle, afinan la mirada y la sensibilidad. Esta gente merece de veras un homenaje.
El milagro es mayor si consideramos que el Priorat estaba, y en buen parte sigue estando, por fortuna, dejado de la mano de la administración. La comarca languidecía a ojos vistas, la economía de los viticultores invitaba a largarse sin remisión a aquellas gentes que no necesitan casi ingresos para sobrevivir. Ni había remedio ni se buscaba… cuando unos pocos pioneros entusiastas llegaron a Gratallops. Son ya míticos los nombres de René Barbier, Carles Pastrana, Josep Lluís Pérez, ÁlvaroPalacios o la suiza Daphne Glorian, que tocó la cima del mundo con sólo dos hectáreas de viñedo de baja producción. Más que generosidad, la honradez de los recién llegados les llevó a pagar hasta tres y cuatro veces más por aquella uva que pasó de denostada a preciosa. La salvación, de la mano del entusiasmo, la aventura de unos certeros iluminados, bien acogidos por los autóctonos. Corría el año 1996. El regalo de botas de roble que hizo ÁlvaroPalacios al único bodeguero preexistente de por allí, August Vicent, del Celler Cecilio, para que dejara de vender el vino a granel, marca un antes y un después en el Priorat.
Tan bien se ha gestionado el éxito, que ha saltado ya la noticia de la próxima candidatura del "Priorat paisaje patrimonio mundial" ante la Unesco. Sería, será el primero en toda España, si excluimos los cuatro parques que ostentan la distinción (dos en Canarias, Aranjuez y el palmeral de Elx). Estamos hablando de una comarca aún desconocida. El Priorat es en muchos sentidos el corazón de Catalunya (ahí se levanta el Montsant), pero mientras Barcelona no corrija el gravísimo error de compensar la admiración hacia el norte con el menosprecio del sur, esta realidad seguirá oculta.
No sólo el vino es soberbio en el Priorat. Mediante buenos oficios del geógrafo Rafael López-Monné - el excursionista que ha cambiado los ochomil por la cultura del paisaje, els cims pels camins,introductor entre nosotros del senderismo ilustrado-y asimismo por obra de los hermanos Arola, excelentes editores en Tarragona, descubrí asombrado la recuperación de los caminos tradicionales del Priorat, la mayoría de los cuales reconquistados por el bosque y la maleza, de uso y trazado perdido. Pueden pasear por ellos, y por muchos lugares del Priorat y Tarragona, sirviéndose de las guías escritas por López-Monné, publicadas antes como artículos sueltos en La Vanguardia y recogidas en seis volúmenes por Arola Editors. Además de admirar su trazado por este paisaje y la antigua humildad de aquella obra pública, tal vez se sorprendan de su estrechez. En mi experiencia juvenil, se podía viajar en carro o en carreta por buena parte de nuestro territorio. Nada más falso hasta tiempos muy recientes. Por los camins rals se transitaba a pie o en mula. Ni de Tarragona a Lleida se podía ir en carruaje.
Preservar es cuidar, no abandonar. Ni agredir. El Priorat se salvó de los molinos en el Montsant. Ha dado una gran lección al integrar la nueva arquitectura en el entorno, en las antípodas de la modernez de nuevo rico del Somontano y más allá y acá (con la única excepción del cubo de Bodegas Torres, de una gratuita, vacua, extemporánea, deslocalizada ostentación). En la dirección general de Arquitectura i Paisatge, de ímproba y tan esforzada como poco comprendida labor en este sentido, pueden sentirse satisfechos. El Priorat tiene mucho de modelo que seguir por todos los catalanes.
En estos tiempos de crisis económica, revolcón institucional y perplejidad colectiva, una de las comarcas más desfavorecidas de nuestra realidad está rozando la perfección. Si necesitan algo propio que admirar, visiten el Priorat. No en tropel.
divendres, 18 de juny del 2010
Adéu Saramago
El meu senzill homenatge a un home clau de la literatura actual no és altre que el de decidir-me a endinsar-me en la seva obra.
Amb quina m'estreno?
Amb quina m'estreno?
divendres, 11 de juny del 2010
Seguint la Volta a Espanya a Vela
Navegar és la meva passió. I tot i que no sóc massa aficionada a les regates, si qui hi participa és un amic teu, i a més a més competeix contra alguns dels grans navegants transoceànics actuals, la cosa canvia, i passo a ser una de les seguidores més fidels de la regata en qüestió.
En Jordi Griso, patró del Menjavents, forma part de la tripulació del Pakea, i participa a la Volta a Espanya a Vela que comença demà dia 12 de juny des d'Hondarribia i finalitzarà a Barcelona cap el 30 de juny. La seva ambició és preparar el vaixell per participar d'aquí uns mesos en una nova edició de la Barcelona World Race, regata transoceànica.
El seu vaixell no és ni molt menys el més desenvolupat dels que hi participen, però només per la il·lusió que tenen ja són una mica guanyadors.
Aquest http://www.proyectoimoca.blogspot.com/ és el seu bloc, que procuraran portar al dia.
I aquí http://www.xn--vueltaespaavela-7qb.com/la_regata_vuelta_a_espana_a_vela.jsp podeu seguir al minut la regata per etapes que donarà la volta a la península ibérica.
Des d'aquí li desitjem tota la sort del món al Jordi i al Pakea i que tinguin un bon vent!
En Jordi Griso, patró del Menjavents, forma part de la tripulació del Pakea, i participa a la Volta a Espanya a Vela que comença demà dia 12 de juny des d'Hondarribia i finalitzarà a Barcelona cap el 30 de juny. La seva ambició és preparar el vaixell per participar d'aquí uns mesos en una nova edició de la Barcelona World Race, regata transoceànica.
El seu vaixell no és ni molt menys el més desenvolupat dels que hi participen, però només per la il·lusió que tenen ja són una mica guanyadors.
Aquest http://www.proyectoimoca.blogspot.com/ és el seu bloc, que procuraran portar al dia.
I aquí http://www.xn--vueltaespaavela-7qb.com/la_regata_vuelta_a_espana_a_vela.jsp podeu seguir al minut la regata per etapes que donarà la volta a la península ibérica.
Des d'aquí li desitjem tota la sort del món al Jordi i al Pakea i que tinguin un bon vent!
dijous, 10 de juny del 2010
FESTIVAL GREC DE BARCELONA 2010
GREC 2010
S'acosta el Festival d'estiu de Barcelona Grec 2010, amb un munt de propostes culturals d'allò més interessants: teatre, música, dansa, circ... Del 13 de juny a l'1 d'agost.
Us el perdreu?
S'acosta el Festival d'estiu de Barcelona Grec 2010, amb un munt de propostes culturals d'allò més interessants: teatre, música, dansa, circ... Del 13 de juny a l'1 d'agost.
Us el perdreu?
dimarts, 18 de maig del 2010
EL PINTOR DE SU DESHONRA de Pedro Calderón de la Barca
El diumenge dia 16 de Maig vaig anar al Teatre Victoria a veure aquesta obra de Calderón i, la veritat, vaig sortir molt satisfeta de les dues hores que aproximadament va durar l'espectacle.
Un pintor, D. Juan Roca (català, per cert) està casat amb Serafina, una dona que no és feliç en el seu matrimoni, doncs és presonera del temps en què viu i del seu amor per D. Alvaro, que inicialment creu mort però que en realitat no ho està i torna a la seva vida per raptar-la. Aquests tres personatges formen el triangle amorós d'aquesta obra on es barregen l'amor, la gelosia, l'honor i la venjança.
La CIA. NACIONAL DE TEATRO CLASICO, dirigida per Eduardo Vasco presenta aquesta obra de Pedro Calderón de la Barca, un dels principals exponents del "Siglo de Oro Español" i deixa molt clar els principis que hi regien: que un home té dret a matar a la seva dona i al seu amant si l'han ofès, és a dir, a mantenir el seu honor per mitjà de la venjança i del cruel assassinat.
És un exemple immillorable d'una obra on s'hi barregen els principis de la tragèdia clàssica amb els personatges típics de la comèdia que endolceixen el tema tràgic de l'obra i també amb fascinacions repentines, amors impossibles, naufragis,... que recorden la novel.la italiana.
Està molt ben interpretada per tots els actors, el vestuari és adequat a l'època, un bon acompanyament musical en viu i un decorat modern i minimalista (gairebé sempre format per quadres del pintor, però que es veuen per la part del darrere). Un d'aquests quadres té un paper verdaderament important en el final tràgic que té lloc per un cúmul de circumstàncies i casualitats que es van succeint irremissiblement.
L'obra passa simultàniament entre Nàpols i Barcelona, ciutat aquesta última que Calderón va coneixer i admirar i que va fascinar a tot el Barroc, segons ens explica el programa.
En resun, una bona tarda de teatre clàssic d'un dels dramaturgs espanyols més internacionals.
Un pintor, D. Juan Roca (català, per cert) està casat amb Serafina, una dona que no és feliç en el seu matrimoni, doncs és presonera del temps en què viu i del seu amor per D. Alvaro, que inicialment creu mort però que en realitat no ho està i torna a la seva vida per raptar-la. Aquests tres personatges formen el triangle amorós d'aquesta obra on es barregen l'amor, la gelosia, l'honor i la venjança.
La CIA. NACIONAL DE TEATRO CLASICO, dirigida per Eduardo Vasco presenta aquesta obra de Pedro Calderón de la Barca, un dels principals exponents del "Siglo de Oro Español" i deixa molt clar els principis que hi regien: que un home té dret a matar a la seva dona i al seu amant si l'han ofès, és a dir, a mantenir el seu honor per mitjà de la venjança i del cruel assassinat.
És un exemple immillorable d'una obra on s'hi barregen els principis de la tragèdia clàssica amb els personatges típics de la comèdia que endolceixen el tema tràgic de l'obra i també amb fascinacions repentines, amors impossibles, naufragis,... que recorden la novel.la italiana.
Està molt ben interpretada per tots els actors, el vestuari és adequat a l'època, un bon acompanyament musical en viu i un decorat modern i minimalista (gairebé sempre format per quadres del pintor, però que es veuen per la part del darrere). Un d'aquests quadres té un paper verdaderament important en el final tràgic que té lloc per un cúmul de circumstàncies i casualitats que es van succeint irremissiblement.
L'obra passa simultàniament entre Nàpols i Barcelona, ciutat aquesta última que Calderón va coneixer i admirar i que va fascinar a tot el Barroc, segons ens explica el programa.
En resun, una bona tarda de teatre clàssic d'un dels dramaturgs espanyols més internacionals.
dijous, 13 de maig del 2010
NO HI HA TERCERES PERSONES, de Empar Moliner
Llibre que consta de diferents relats, 10 en total, d'aquesta escriptora i periodista.
Nomès la coneixia per algunes intervencions en programes de radio i TV i també per algun article als diaris.
En aquestes narracions hi he trobat unes situacions a vegades divertides, altres tristes, algunes fins i tot dramàtiques, però totes amb uns personatges molt creïbles i reals, descrits amb un estil fresc i un llenguatge amè.
És un llibre que no cal llegir-lo tot seguit, doncs cada capítol és una història diferent, sense cap conexió, però he de dir que a mi la seva lectura total nomès m'ha durattres dies.
Nomès la coneixia per algunes intervencions en programes de radio i TV i també per algun article als diaris.
En aquestes narracions hi he trobat unes situacions a vegades divertides, altres tristes, algunes fins i tot dramàtiques, però totes amb uns personatges molt creïbles i reals, descrits amb un estil fresc i un llenguatge amè.
És un llibre que no cal llegir-lo tot seguit, doncs cada capítol és una història diferent, sense cap conexió, però he de dir que a mi la seva lectura total nomès m'ha durattres dies.
dimarts, 11 de maig del 2010
"Una vida en joc", d'Albert Salvadó
Heu sentit a parlar del CASINO DE LA RABASSADA?
Es va inaugurar a Collserola l'any 1911 formant part d'un gran complex lúdico-turístic que pretenia estar a l'alçada d'altres grans espais similars a Europa. Durant un any l'alta burgesia barcelonina va freqüentar el restaurant, el casino i les atraccions (es va construir una muntanya russa espectacular per l'època i una mena de tutuki splash), fins que les prohibicions del joc i les pèrdues milionàries van anar acabant mica en mica amb el somni d'aquesta mena de Montecarlo barceloní.
L'escriptor Albert Salvadó narra a "Una vida en joc" els mesos d'esplendor del Gran Casino de la Rabassada i ho fa amb una novel·la negra que barreja realitat i ficció. Tot i tenir una trama un pèl fluixa pel meu gust, la recreació de la Barcelona bulliciosa d'aquell temps és excel·lent i en general la novel·la flueix molt fàcilment i amb una tensió creixent. Una mica previsible però val la pena perdre's en les seves planes ni que sigui per recordar un projecte luxós del qual no en queden més que algunes runes escampades per la muntanya de Collserola.
En aquest sentit us recomano que feu un cop d'ull a aquesta pàgina web http://www.fotosdebarcelona.com/docs/CasinoRabassada-ESP.pdf Aquí hi trobareu fotos antigues on hi descobrireu el casino, les atraccions i tot el complex. I veureu també el que queda de tot allò, per si algú vol perdre's per Collserola buscant records de l'esplendor...
Es va inaugurar a Collserola l'any 1911 formant part d'un gran complex lúdico-turístic que pretenia estar a l'alçada d'altres grans espais similars a Europa. Durant un any l'alta burgesia barcelonina va freqüentar el restaurant, el casino i les atraccions (es va construir una muntanya russa espectacular per l'època i una mena de tutuki splash), fins que les prohibicions del joc i les pèrdues milionàries van anar acabant mica en mica amb el somni d'aquesta mena de Montecarlo barceloní.
L'escriptor Albert Salvadó narra a "Una vida en joc" els mesos d'esplendor del Gran Casino de la Rabassada i ho fa amb una novel·la negra que barreja realitat i ficció. Tot i tenir una trama un pèl fluixa pel meu gust, la recreació de la Barcelona bulliciosa d'aquell temps és excel·lent i en general la novel·la flueix molt fàcilment i amb una tensió creixent. Una mica previsible però val la pena perdre's en les seves planes ni que sigui per recordar un projecte luxós del qual no en queden més que algunes runes escampades per la muntanya de Collserola.
En aquest sentit us recomano que feu un cop d'ull a aquesta pàgina web http://www.fotosdebarcelona.com/docs/CasinoRabassada-ESP.pdf Aquí hi trobareu fotos antigues on hi descobrireu el casino, les atraccions i tot el complex. I veureu també el que queda de tot allò, per si algú vol perdre's per Collserola buscant records de l'esplendor...
diumenge, 2 de maig del 2010
Rutes culturals per Barcelona
http://www.cultruta.com/php/apps.php
Interessant, original, divertit, amè...
Barcelona vista des d'un altre punt de vista. Molt recomanable!
Interessant, original, divertit, amè...
Barcelona vista des d'un altre punt de vista. Molt recomanable!
dijous, 29 d’abril del 2010
"El vigilant en el camp de sègol", de J.D. Salinger
Tinc la sensació d'haver arribat tard a aquest clàssic de la literatura nord-americana. Potser és que em faig gran, però m'he sentit molt allunyada de la història d'en Holden Cauldfield, l'adolescent inadaptat i antisocial protagonista de la novel·la.
En el seu moment -el llibre fou publicat l'any 1951- la novel·la va causar una gran controvèrsia a causa del seu llengüatge ple de paraulotes, de referències sexuals i d'actituds gairebé psicòtiques del protagonista. Però avui en dia, en un món sense pèls a la llengua, tot això està més que superat. Em fa l'efecte que "El vigilant en el camp de sègol", considerada encara avui als Estats Units la "gran novel·la americana", no ha suportat massa bé el pas del temps, com sí ho han fet altres clàssics.
De tota manera, no deixa de ser una petita joia que val la pena no oblidar al fons de les llibreries...
En el seu moment -el llibre fou publicat l'any 1951- la novel·la va causar una gran controvèrsia a causa del seu llengüatge ple de paraulotes, de referències sexuals i d'actituds gairebé psicòtiques del protagonista. Però avui en dia, en un món sense pèls a la llengua, tot això està més que superat. Em fa l'efecte que "El vigilant en el camp de sègol", considerada encara avui als Estats Units la "gran novel·la americana", no ha suportat massa bé el pas del temps, com sí ho han fet altres clàssics.
De tota manera, no deixa de ser una petita joia que val la pena no oblidar al fons de les llibreries...
diumenge, 7 de març del 2010
Sala PEPE RUBIANES, al Capitol
Al complir-se un any de la mort del tan estimat Pepe Rubianes, el Teatre Capitol ha decidit posar el seu nom a la Sala 1 com a homenatge a qui va estar lligat tant de temps a aquest local. El passat 1 de març, i en directe des del programa "El matí de Catalunya Ràdio" de Manel Fuentes, els amos del local, propietat del Grup Balañà, van descobrir la placa amb el nom del genial actor galaicocatalà.
D'altra banda, Jaume Roures, president de MediaPro, va anunciar que produirà un homenatge a Pepe Rubianes en forma de pel·lícula o documental.
D'altra banda, Jaume Roures, president de MediaPro, va anunciar que produirà un homenatge a Pepe Rubianes en forma de pel·lícula o documental.
Un nou teatre obre les portes a Barcelona
El TEATRE AKADÈMIA arriba a Barcelona com un espai de creació teatral per a companyies que no busquen el gran públic, i opten més pel risc i la innovació en els seus espectacles.
L'equip artístic del nou teatre està dirigit per Mercè Managuerra, que s'acompanya d'un nutrit grup d'actors, directors i companyies.
Situat a l'Eixample Esquerra, al número 467 de l'avinguda Diagonal, s'estrena amb la clàssica Electra, de Sòfocles, amb la traducció en prosa de Carles Riba.
Més informació, aquí
L'equip artístic del nou teatre està dirigit per Mercè Managuerra, que s'acompanya d'un nutrit grup d'actors, directors i companyies.
Situat a l'Eixample Esquerra, al número 467 de l'avinguda Diagonal, s'estrena amb la clàssica Electra, de Sòfocles, amb la traducció en prosa de Carles Riba.
Més informació, aquí
dilluns, 1 de març del 2010
Arriba "La función por hacer" a la Villarroel
La función por hacer, una adaptació lliure de Sis personatges en busca d'autor de Luigi Pirandello signada per Miguel del Arco i Aitor Tejada, arriba a Barcelona precedida d'un gran èxit a Madrid, on s'ha convertit en l'espectacle revelació de la temporada.
Una catifa quadrada al voltant de la qual se situen els espectadors, un cavallet amb una tela i una bancada malmesa són els únics elements escenogràfics d’una funció que es recolza exclusivament sobre el text, el treball de direcció i els intèrprets. Sis actors que deixen atònits als espectadors fent-los pensar, riure i emocionar-se sense parar i sense deixar-los de sorprendre.
Això i això és el que han dit alguns del crítics de teatre que han vist aquesta obra al Teatro Lara de Madrid.
Ara arriba a la Sala Villarroel de Barcelona.
Del 3 al 28 de març.
No us ho perdeu!
Una catifa quadrada al voltant de la qual se situen els espectadors, un cavallet amb una tela i una bancada malmesa són els únics elements escenogràfics d’una funció que es recolza exclusivament sobre el text, el treball de direcció i els intèrprets. Sis actors que deixen atònits als espectadors fent-los pensar, riure i emocionar-se sense parar i sense deixar-los de sorprendre.
Això i això és el que han dit alguns del crítics de teatre que han vist aquesta obra al Teatro Lara de Madrid.
Ara arriba a la Sala Villarroel de Barcelona.
Del 3 al 28 de març.
No us ho perdeu!
divendres, 26 de febrer del 2010
Un Déu Salvatge, de Yasmina Reza, direcció de Tamzin Townsend
Teatre Goya
Si el boca orella funciona, aquesta obra té tots els números de convertir-se en un dels èxits de la cartellera teatral barcelonina del 2010. D'entrada té els ingredients ideals: una autora de reconegut prestigi (Art), una directora habituada a dirigir grans actors, una comèdia amb tocs d'humor negre que parla de la vida i de nosaltres mateixos, i quatre actors excepcionals.
Dos matrimonis es troben per parlar dels seus respectius fills, un dels quals ha pegat a l'altre. Es reuneixen perquè ells no són nens, i han de poder parlar civilitzadament sobre el que ha passat. Però mica en mica tot va pujant de to, i apareixen els veritables caràcters dirigits per aquest "déu salvatge" que mou el món. És com una bola de neu que es va fent cada cop més gran i s'endú tot el que troba. Les bones intencions s'acaben i s'entra en aquest espiral perillós on tots els personatges acabaran caient a l'abisme.
Els quatre actors treballen amb una gran complicitat, i això dóna una gran ritme a l'obra. Jordi Boixaderas és l'Àlex, l'advocat sense escrúpuls i arrogant. Davant seu, un Ramon Madaula que encarna el senzill Miquel, que mica en mica ens mostrarà el seu costat més fosc. La seva dona, la Verònica, en mans d'una magnífica Roser Camí, és la pacifista amb una llengua enverinada. La dona de l'Àlex, l'Anna, és una Vicenta N'Dongo que, tot i treure tot el que porta dins (fins i tot literalment), té la mala sort de fer-se càrrec del personatge menys definit dels quatre.
Com diu la seva directora, ens trobem davant d'una tragèdia disfressada de comèdia. Però una comèdia excel·lent i excel·lentment interpretada, a la que li auguro una llarga vida a la cartellera.
Barcelona, 25 de febrer de 2010
El gran èxit de la temporada?
Si el boca orella funciona, aquesta obra té tots els números de convertir-se en un dels èxits de la cartellera teatral barcelonina del 2010. D'entrada té els ingredients ideals: una autora de reconegut prestigi (Art), una directora habituada a dirigir grans actors, una comèdia amb tocs d'humor negre que parla de la vida i de nosaltres mateixos, i quatre actors excepcionals.
Dos matrimonis es troben per parlar dels seus respectius fills, un dels quals ha pegat a l'altre. Es reuneixen perquè ells no són nens, i han de poder parlar civilitzadament sobre el que ha passat. Però mica en mica tot va pujant de to, i apareixen els veritables caràcters dirigits per aquest "déu salvatge" que mou el món. És com una bola de neu que es va fent cada cop més gran i s'endú tot el que troba. Les bones intencions s'acaben i s'entra en aquest espiral perillós on tots els personatges acabaran caient a l'abisme.
Els quatre actors treballen amb una gran complicitat, i això dóna una gran ritme a l'obra. Jordi Boixaderas és l'Àlex, l'advocat sense escrúpuls i arrogant. Davant seu, un Ramon Madaula que encarna el senzill Miquel, que mica en mica ens mostrarà el seu costat més fosc. La seva dona, la Verònica, en mans d'una magnífica Roser Camí, és la pacifista amb una llengua enverinada. La dona de l'Àlex, l'Anna, és una Vicenta N'Dongo que, tot i treure tot el que porta dins (fins i tot literalment), té la mala sort de fer-se càrrec del personatge menys definit dels quatre.
Com diu la seva directora, ens trobem davant d'una tragèdia disfressada de comèdia. Però una comèdia excel·lent i excel·lentment interpretada, a la que li auguro una llarga vida a la cartellera.
dijous, 18 de febrer del 2010
Boulevard, a la Sala Villarroel, ÚLTIMES FUNCIONS!!!!
Si encara no l'heu vist se us acaben les oportunitats de veure aquesta excel·lent comèdia de Carol López.
FINS AL 21 DE FEBRER!!!!
No us la perdeu!
Boulevard
FINS AL 21 DE FEBRER!!!!
No us la perdeu!
Boulevard
dimarts, 16 de febrer del 2010
Natale in Casa Cupiello, d'Eduardo de Filippo, direcció d'Oriol Broggi
Biblioteca de Catalunya, del 23 de gener al 14 de març
Barcelona, 5 de febrer de 2010
Una comèdia agredolça
Ha tornat el teatre a la Biblioteca de Catalunya i ho ha fet amb una divertida comèdia del dramaturg italià Eduardo de Filippo (Dissabte, diumenge i dilluns). I és de nou la companyia la perla 29 sota la direcció d'Oriol Broggi qui ocupa aquest espai tan especial, i ho fa canviant el teatre clàssic (Antígona, Hamlet) per una peça que s'acosta al sainet.
Sota els arcs de la Biblioteca s'ha aconseguit un escenari molt íntim que fa que el públic sigui gairebé part d'aquesta família, especialment en aquells moments que els actors interactuen amb els espectadors, en uns divertits entreactes.
Ens trobem amb un text sobre les tradicions familiars arrelades i les convencions socials que tan sovint els més joves pretenen canviar, passi el que passi. És la vida quotidiana d'una família napolitana, a la vigília de Nadal, on trobem el patriarca Luca Cupiello (un magnífic Pep Cruz), el vell genïut i tendre, obsessionat en fer el seu pessebre, la seva dona Concetta (Marissa Josa), dedicada a la família i que lluita perquè les coses continuïn com estan. I els fills Tomassino (Bruno Oro, que se sent com peix a l'aigua fent riure), el lladregot, i Ninuccia (Màrcia Cisteró), casada per decisió de la família i embolicada amb un amic del seu germà.
Aquesta és la columna vertebral, junt amb un esplèndit Ramon Vila en el paper de Pasquallino, germà de Cupiello, que omple l'escenari en les seves aparicions, d'aquesta divertidíssima comèdia, que ho és en el sdos primers actes dels tres que té. I és que el tercer acte va congelant mica en mica el somriure de l'espectador a mesura que avança. I potser perquè un no s'espera un canvi tan brusc de registre en el text, potser perquè el monòleg de Pep Cruz al llit és massa llarg, la sensació és que aquell glòbus que s'ha anat inflant alegrement les dues primeres parts, s'acaba desinflant.
Però és que definitivament la vida és així, a vegades alegre i d'altres vegades amarga.
dilluns, 15 de febrer del 2010
El Cafè, de Carlo Goldoni, direcció de Joan Ollé
Teatre Romea, del 2 de febrer al 5 d'abril
Barcelona, 12 de febrer de 2010
Un cafè poc carregat
Joan Ollé ens presenta aquesta comèdia de Goldoni amb la qual el dramaturg italià pretenia anar més enllà de la Commedia dell'Arte que havia seguit tantes vegades. Aquí trobem uns personatges més profunds que s'allunyen de la comicitat típica de la seva obra.
Pel Cafè hi passen diferents històries i personatges que s'entrellacen: Eugenio (Pere Arquillué), el jugador i faldiller, Vittoria (Mireia Llunell), la muller enamorada, Lisaura (Paula Blanco), la ballarina, Don Marzio (Joan Anguera), el xafarder irremeiable,... Tots ells sota la mirada preocupada de Ridolfo (Mingo Ràfols), el propietari del Cafè, que veu com el joc per una banda, i les intrigues amoroses per l'altra, afecten la vida dels seus clients. I entremig apareix sempre el maliciós Don Marzio embolicant-ho tot.
Ens trobem doncs, davant d'un text brillant, ja que Goldoni difícilment decepciona, però malgrat tot Joan Ollé no aconsegueix trobar el ritme ideal damunt l'escenari. I probablement hi tenen molt a veure els alts i baixos que trobem entre el grup d'actors. Per una banda hi ha la solvència de Pere Arquillué i de Mingo Ràfols, però d'altra banda la peça em va coixejar amb el personatge de Don Marzio, interpretat per un massa insegur Joan Anguera, que va arribar a vacil·lar fins i tot amb el seu propi text en alguns moments. I és una llàstima, perquè es tracta d'un personatge clau, que ben interpretat podria arribar a dur el pes de l'obra i fins i tot marcar-li el ritme. Desgraciadament, Joan Anguera no ho aconsegueix en cap moment. Confio en que fos només un mal dia.
Per últim, no puc deixar passar l'ocasió de parlar de l'escenografia. Si bé d'entrada sorprèn trobar l'escenari del Teatre Romea convertit en una gegant cafetera express que representa el Cafè del títol, de seguida em va embargar la sensació que més que un recurs divertit i original, és una simple "baixada de pantalons" davant del mecenes. I és que ja sabem de sempre que qui paga mana, però en aquest cas, trobo que el preu és excessiu.
BENVINGUTS!
Aquest és un petit espai per parlar de teatre, sense pretensions, només per explicar què passa als nostres escenaris. Perquè ens agrada el teatre i volem ser crítics des de la humilitat, i fer d'aquest un espai de debat. S'accepten les divergències d'opinions, i és que les meves crítiques no tenen cap intenció de sentar càtedra. No són més que la senzilla opinió d'una espectadora, que, això sí, pensa que el teatre és un art de possibilitats extraordinàries.
Així doncs, que s'aixequi el teló, i que comenci l'espectacle!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)