Encara no és hora de tallar caps?

     Motius en podem trobar molts: un 20% d'atur, l'índex més alt de la U.E., amb un abaratiment de l'acomiadament; congelació de les pensions; eliminació dels ajuts econòmics a famílies, persones dependents, etc.; fortes retallades a la sanitat pública i l'educació; pujada general dels preus, calla! que han rebaixat un 5% les tarifes dels transports públics... fins el 30 de juny, eh, no fos cas que ens malacostuméssim... Però continuem: que a més de tot això tenim que polítics i alts directius es neguen a congelar-se els seus sous astronòmics (no fos cas que patissin per arribar a final de mes) mentre demanen austeritat a la població. Per contra, la primera mesura va ser congelar el sou dels funcionaris, que d'acord, el fet de tenir una feina assegurada justifica el preu que els hi toca pagar, com a tot treballador, però no oblidem que funcionaris no ho són només els del "vuelva usted mañana", també hi ha els bombers i policies que es juguen la vida per nosaltres, els mestres que aguanten com poden insults i vexacions d'alumnes obligats a estudiar o dels seus pares, els metges que ens han de salvar la vida encara que sovint faci 24 hores que no dormen, i els polítics... Ah no! que aquests no se'l congelen el sou milionari, segueixent movent-se en cotxe oficial, cobren dietes, i es neguen a viatjar en classe turista, no fos cas que se'ls encomanés quelcom de la púrria. La classe política se'n riu de tots nosaltres fent-li el joc als bancs, uns dels grans culpables d'aquesta crisi de la que se'n sortiran impunement, mentre nosaltres, també en part culpables, ja ho estem pagant, i ho pagarem, amb escreix.
     Què més ha de passar per què reaccionem? Som conscients que mica en mica ens estan desvallestant l'estat del benestar que tanta sang vessada va costar aconseguir? Tots ens queixem, ens indignem amb les notícies, fem sentir la nostra veu a través de les xarxes socials, dels mitjans de comunicació, de les converses de cafè, però serveix d'alguna cosa això? La sensació que se'ns pixen a la cara la sentim cada dia, però seguim amb la nostra vida com podem, fent equilibris damunt la corda per, malgrat tot, no caure.
     Quan reaccionarem de debò? Molt senzill, quan el que tinguem a perdre sigui una milèsima part de tot el que tinguem a guanyar. I és que per molt que ens apretin sabem que encara tenim molts privilegis per perdre. I això ens fa massa por.
     Les revoltes populars, les revolucions, de les que hem vist exemples els últims mesos, tenen lloc quan al poble ja no li queda res. És aleshores quan la massa enfurida talla caps, afusella famílies privilegiades, enderroca poders dictatorials o dóna la pròpia vida per una utòpica llibertat o, senzillament, per una existència una mica millor.
     Els nostres polítics poden respirar tranquils: encara queda molt perquè comencem a treure la pols a les velles guillotines dels veïns. Però almenys intentarem que la vergonya els hi impedeixi mirar enlaire, als ulls de tots aquells que intenten honradament, dia rere dia, sobreviure.