De manera estranyament sensata en mi, tenint en compte aquella edat tonta, vaig esperar a acabar la temuda Selectivitat per apropiar-me d'una nova novel·la, més basta encara que l'anterior. Així va ser com arribà a les meves mans per primera vegada "Els Miserables". La seva lectura em fascinà novament i amb més intensistat encara que l'anterior. Aquella novel·la em penetrà a l'ànima com no ho ha fet cap altra fins ara, ben bé fins al fons. La força dels seus personatges, dibuixats fins a l'extrem, la intensitat de les seves emocions: l'amor, la justícia, la virtut, la lluita per un món millor... Vaig estimar a Jean Valjean, vaig mirar d'entendre a Javert, vaig admirar a Marius i Enjolras, vaig plorar per Éponine. I per sobre de tot vaig adorar Gavroche fins a convertir-lo en un símbol per a mi. No és casualitat que aquest humil blog porti el seu nom, en el seu honor.
No va ser fins al cap d'uns mesos, o anys, que vaig saber que "Els Miserables" havia estat també el llibre de capçalera d'una persona que, tot i no haver-la conegut mai, havia après a admirar-la. Això em va omplir d'orgull i va fer que la passió per aquest llibre fos a partir d'aleshores quelcom més íntim i personal.
Que m'enamorés del musical només era qüestió de temps. Primer el vaig escoltar, en anglès, i em va entusiasmar la música i la lletra, tan propera a l'esperit original de la novel·la. Després vaig viatjar expressament a Londres (gràcies amics pel regal!) per veure'l, i viure'l, en directe, on el gran espectacle em va fascinar i em va enganxar definitivament, com una droga. Ja només em calia esperar que arribés aquí. I finalment ho ha fet amb una categoria que no té res a envejar al West End londinenc, ans al contrari, ja que aquest em sembla, encara, més perfecte. El més Perfecte dels Musicals.
Aquest és el meu idil·li amb Els Miserables. Podria haver intentat ser més objectiva, però com que no ho puc ser, val més admetre-ho de seguida. Total, no em paga ningú per escriure això. Ara, que si els productors del musical ho creuen convenient, accepto donatius. O millor, un parell d'entrades abans no marxin de Barcelona, que una no es cansa mai de veure'ls.
