D'altra banda, Jaume Roures, president de MediaPro, va anunciar que produirà un homenatge a Pepe Rubianes en forma de pel·lícula o documental.
diumenge, 7 de març del 2010
Sala PEPE RUBIANES, al Capitol
Al complir-se un any de la mort del tan estimat Pepe Rubianes, el Teatre Capitol ha decidit posar el seu nom a la Sala 1 com a homenatge a qui va estar lligat tant de temps a aquest local. El passat 1 de març, i en directe des del programa "El matí de Catalunya Ràdio" de Manel Fuentes, els amos del local, propietat del Grup Balañà, van descobrir la placa amb el nom del genial actor galaicocatalà.
D'altra banda, Jaume Roures, president de MediaPro, va anunciar que produirà un homenatge a Pepe Rubianes en forma de pel·lícula o documental.
D'altra banda, Jaume Roures, president de MediaPro, va anunciar que produirà un homenatge a Pepe Rubianes en forma de pel·lícula o documental.
Un nou teatre obre les portes a Barcelona
El TEATRE AKADÈMIA arriba a Barcelona com un espai de creació teatral per a companyies que no busquen el gran públic, i opten més pel risc i la innovació en els seus espectacles.
L'equip artístic del nou teatre està dirigit per Mercè Managuerra, que s'acompanya d'un nutrit grup d'actors, directors i companyies.
Situat a l'Eixample Esquerra, al número 467 de l'avinguda Diagonal, s'estrena amb la clàssica Electra, de Sòfocles, amb la traducció en prosa de Carles Riba.
Més informació, aquí
L'equip artístic del nou teatre està dirigit per Mercè Managuerra, que s'acompanya d'un nutrit grup d'actors, directors i companyies.
Situat a l'Eixample Esquerra, al número 467 de l'avinguda Diagonal, s'estrena amb la clàssica Electra, de Sòfocles, amb la traducció en prosa de Carles Riba.
Més informació, aquí
dilluns, 1 de març del 2010
Arriba "La función por hacer" a la Villarroel
La función por hacer, una adaptació lliure de Sis personatges en busca d'autor de Luigi Pirandello signada per Miguel del Arco i Aitor Tejada, arriba a Barcelona precedida d'un gran èxit a Madrid, on s'ha convertit en l'espectacle revelació de la temporada.
Una catifa quadrada al voltant de la qual se situen els espectadors, un cavallet amb una tela i una bancada malmesa són els únics elements escenogràfics d’una funció que es recolza exclusivament sobre el text, el treball de direcció i els intèrprets. Sis actors que deixen atònits als espectadors fent-los pensar, riure i emocionar-se sense parar i sense deixar-los de sorprendre.
Això i això és el que han dit alguns del crítics de teatre que han vist aquesta obra al Teatro Lara de Madrid.
Ara arriba a la Sala Villarroel de Barcelona.
Del 3 al 28 de març.
No us ho perdeu!
Una catifa quadrada al voltant de la qual se situen els espectadors, un cavallet amb una tela i una bancada malmesa són els únics elements escenogràfics d’una funció que es recolza exclusivament sobre el text, el treball de direcció i els intèrprets. Sis actors que deixen atònits als espectadors fent-los pensar, riure i emocionar-se sense parar i sense deixar-los de sorprendre.
Això i això és el que han dit alguns del crítics de teatre que han vist aquesta obra al Teatro Lara de Madrid.
Ara arriba a la Sala Villarroel de Barcelona.
Del 3 al 28 de març.
No us ho perdeu!
divendres, 26 de febrer del 2010
Un Déu Salvatge, de Yasmina Reza, direcció de Tamzin Townsend
Teatre Goya
Si el boca orella funciona, aquesta obra té tots els números de convertir-se en un dels èxits de la cartellera teatral barcelonina del 2010. D'entrada té els ingredients ideals: una autora de reconegut prestigi (Art), una directora habituada a dirigir grans actors, una comèdia amb tocs d'humor negre que parla de la vida i de nosaltres mateixos, i quatre actors excepcionals.
Dos matrimonis es troben per parlar dels seus respectius fills, un dels quals ha pegat a l'altre. Es reuneixen perquè ells no són nens, i han de poder parlar civilitzadament sobre el que ha passat. Però mica en mica tot va pujant de to, i apareixen els veritables caràcters dirigits per aquest "déu salvatge" que mou el món. És com una bola de neu que es va fent cada cop més gran i s'endú tot el que troba. Les bones intencions s'acaben i s'entra en aquest espiral perillós on tots els personatges acabaran caient a l'abisme.
Els quatre actors treballen amb una gran complicitat, i això dóna una gran ritme a l'obra. Jordi Boixaderas és l'Àlex, l'advocat sense escrúpuls i arrogant. Davant seu, un Ramon Madaula que encarna el senzill Miquel, que mica en mica ens mostrarà el seu costat més fosc. La seva dona, la Verònica, en mans d'una magnífica Roser Camí, és la pacifista amb una llengua enverinada. La dona de l'Àlex, l'Anna, és una Vicenta N'Dongo que, tot i treure tot el que porta dins (fins i tot literalment), té la mala sort de fer-se càrrec del personatge menys definit dels quatre.
Com diu la seva directora, ens trobem davant d'una tragèdia disfressada de comèdia. Però una comèdia excel·lent i excel·lentment interpretada, a la que li auguro una llarga vida a la cartellera.
Barcelona, 25 de febrer de 2010
El gran èxit de la temporada?
Si el boca orella funciona, aquesta obra té tots els números de convertir-se en un dels èxits de la cartellera teatral barcelonina del 2010. D'entrada té els ingredients ideals: una autora de reconegut prestigi (Art), una directora habituada a dirigir grans actors, una comèdia amb tocs d'humor negre que parla de la vida i de nosaltres mateixos, i quatre actors excepcionals.
Dos matrimonis es troben per parlar dels seus respectius fills, un dels quals ha pegat a l'altre. Es reuneixen perquè ells no són nens, i han de poder parlar civilitzadament sobre el que ha passat. Però mica en mica tot va pujant de to, i apareixen els veritables caràcters dirigits per aquest "déu salvatge" que mou el món. És com una bola de neu que es va fent cada cop més gran i s'endú tot el que troba. Les bones intencions s'acaben i s'entra en aquest espiral perillós on tots els personatges acabaran caient a l'abisme.
Els quatre actors treballen amb una gran complicitat, i això dóna una gran ritme a l'obra. Jordi Boixaderas és l'Àlex, l'advocat sense escrúpuls i arrogant. Davant seu, un Ramon Madaula que encarna el senzill Miquel, que mica en mica ens mostrarà el seu costat més fosc. La seva dona, la Verònica, en mans d'una magnífica Roser Camí, és la pacifista amb una llengua enverinada. La dona de l'Àlex, l'Anna, és una Vicenta N'Dongo que, tot i treure tot el que porta dins (fins i tot literalment), té la mala sort de fer-se càrrec del personatge menys definit dels quatre.
Com diu la seva directora, ens trobem davant d'una tragèdia disfressada de comèdia. Però una comèdia excel·lent i excel·lentment interpretada, a la que li auguro una llarga vida a la cartellera.
dijous, 18 de febrer del 2010
Boulevard, a la Sala Villarroel, ÚLTIMES FUNCIONS!!!!
Si encara no l'heu vist se us acaben les oportunitats de veure aquesta excel·lent comèdia de Carol López.
FINS AL 21 DE FEBRER!!!!
No us la perdeu!
Boulevard
FINS AL 21 DE FEBRER!!!!
No us la perdeu!
Boulevard
dimarts, 16 de febrer del 2010
Natale in Casa Cupiello, d'Eduardo de Filippo, direcció d'Oriol Broggi
Biblioteca de Catalunya, del 23 de gener al 14 de març
Barcelona, 5 de febrer de 2010
Una comèdia agredolça
Ha tornat el teatre a la Biblioteca de Catalunya i ho ha fet amb una divertida comèdia del dramaturg italià Eduardo de Filippo (Dissabte, diumenge i dilluns). I és de nou la companyia la perla 29 sota la direcció d'Oriol Broggi qui ocupa aquest espai tan especial, i ho fa canviant el teatre clàssic (Antígona, Hamlet) per una peça que s'acosta al sainet.
Sota els arcs de la Biblioteca s'ha aconseguit un escenari molt íntim que fa que el públic sigui gairebé part d'aquesta família, especialment en aquells moments que els actors interactuen amb els espectadors, en uns divertits entreactes.
Ens trobem amb un text sobre les tradicions familiars arrelades i les convencions socials que tan sovint els més joves pretenen canviar, passi el que passi. És la vida quotidiana d'una família napolitana, a la vigília de Nadal, on trobem el patriarca Luca Cupiello (un magnífic Pep Cruz), el vell genïut i tendre, obsessionat en fer el seu pessebre, la seva dona Concetta (Marissa Josa), dedicada a la família i que lluita perquè les coses continuïn com estan. I els fills Tomassino (Bruno Oro, que se sent com peix a l'aigua fent riure), el lladregot, i Ninuccia (Màrcia Cisteró), casada per decisió de la família i embolicada amb un amic del seu germà.
Aquesta és la columna vertebral, junt amb un esplèndit Ramon Vila en el paper de Pasquallino, germà de Cupiello, que omple l'escenari en les seves aparicions, d'aquesta divertidíssima comèdia, que ho és en el sdos primers actes dels tres que té. I és que el tercer acte va congelant mica en mica el somriure de l'espectador a mesura que avança. I potser perquè un no s'espera un canvi tan brusc de registre en el text, potser perquè el monòleg de Pep Cruz al llit és massa llarg, la sensació és que aquell glòbus que s'ha anat inflant alegrement les dues primeres parts, s'acaba desinflant.
Però és que definitivament la vida és així, a vegades alegre i d'altres vegades amarga.
dilluns, 15 de febrer del 2010
El Cafè, de Carlo Goldoni, direcció de Joan Ollé
Teatre Romea, del 2 de febrer al 5 d'abril
Barcelona, 12 de febrer de 2010
Un cafè poc carregat
Joan Ollé ens presenta aquesta comèdia de Goldoni amb la qual el dramaturg italià pretenia anar més enllà de la Commedia dell'Arte que havia seguit tantes vegades. Aquí trobem uns personatges més profunds que s'allunyen de la comicitat típica de la seva obra.
Pel Cafè hi passen diferents històries i personatges que s'entrellacen: Eugenio (Pere Arquillué), el jugador i faldiller, Vittoria (Mireia Llunell), la muller enamorada, Lisaura (Paula Blanco), la ballarina, Don Marzio (Joan Anguera), el xafarder irremeiable,... Tots ells sota la mirada preocupada de Ridolfo (Mingo Ràfols), el propietari del Cafè, que veu com el joc per una banda, i les intrigues amoroses per l'altra, afecten la vida dels seus clients. I entremig apareix sempre el maliciós Don Marzio embolicant-ho tot.
Ens trobem doncs, davant d'un text brillant, ja que Goldoni difícilment decepciona, però malgrat tot Joan Ollé no aconsegueix trobar el ritme ideal damunt l'escenari. I probablement hi tenen molt a veure els alts i baixos que trobem entre el grup d'actors. Per una banda hi ha la solvència de Pere Arquillué i de Mingo Ràfols, però d'altra banda la peça em va coixejar amb el personatge de Don Marzio, interpretat per un massa insegur Joan Anguera, que va arribar a vacil·lar fins i tot amb el seu propi text en alguns moments. I és una llàstima, perquè es tracta d'un personatge clau, que ben interpretat podria arribar a dur el pes de l'obra i fins i tot marcar-li el ritme. Desgraciadament, Joan Anguera no ho aconsegueix en cap moment. Confio en que fos només un mal dia.
Per últim, no puc deixar passar l'ocasió de parlar de l'escenografia. Si bé d'entrada sorprèn trobar l'escenari del Teatre Romea convertit en una gegant cafetera express que representa el Cafè del títol, de seguida em va embargar la sensació que més que un recurs divertit i original, és una simple "baixada de pantalons" davant del mecenes. I és que ja sabem de sempre que qui paga mana, però en aquest cas, trobo que el preu és excessiu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)