Una nova estrella s'apaga

Ahir ens va arribar la notícia de la mort als 85 anys de l'actor Tony Curtis, una de les últimes estrelles que ens quedaven del gran Hollywood de mitjans del segle XX. Protagonista entre d'altres d'inoblidables pel·lícules com ara "Con faldas y a lo loco", "El gran Houdini" o "Espartaco", el pare de la també actriu Jamie Lee Curtis, es va convertir en una llegenda a qui li va costar envellir.

He trobat un bonic homenatge a les planes del diari gratuït 20 minutos. Transcric aquí la primera part de l'article signat per Rafa Vidiella i publicat a l'edició impresa, que m'ha semblat molt adient.


Los tipos así son eternos
     Que no nos cuenten milongas: ayer no murió Tony Curtis. Ese obeso y calvo anciano no podía ser Tony Curtis, como el último Brando no era el gigante que llenó como nunca el cine o como el Heston final no era els musculado héroe de El planeta de los simios.
     Es lo que tiene ser leyenda: para el cinéfilo, para el coleccionista de mitos, Curtis desapareció hace décadas. O mejor aún: sigue vivo. Besándose con Marilyn en el barco de Con faldas y a lo loco. Desafiando a la gravedad en Trapecio. Enamorando al público con sus imposibles ojos azules, inacabables pestañas y labios de clavel reventón. Es lo que tiene ser leyenda: que no mueres cuando quieres (o puedes), sino cuando la que se muere es la magia, y la de Curtis se había congelado hace siglos.[...]

Julio Manrique, nou director artístic del Teatre Romea

L'actor i director de teatre Julio Manrique serà el director artístic del Teatre Romea durant els propers 3 anys. Manrique, popularment conegut pels seus papers en diverses series de la Televisió de Catalunya com "Porca Miseria" o actualment a "Infidels", substitueix en el càrrec a Calixto Bieito que n'ha estat el director els últims 11 anys i que ho va deixar el mes passat.

Julio Manrique ha obtingut el compromís de dirigir una obra cada any. I si tenim en compte les bones acollides de crítica i públic que han tingut les seves últimes experiències com a director, això és una molt bona notícia. Per cert, que l'obra que va estrenar el passat Grec, "Coses que dèiem avui", de Neil LaBute, es reestrenarà aquesta primavera a la Sala Villarroel. No ens la perdrem!

La Llibreria Ona ens diu adéu

Avui és un dia trist per tota la cultura catalana. Si fa uns dies anunciàvem la desaparició d'una magnífica revista de teatre avui hem de parlar del tancament d'una de les llibreries històriques de Barcelona: la Llibreria Ona, dedicada exclusivament a la venda de llibres en llengua catalana.

La Llibreria Ona va obrir les portes el 1962 a la Gran Via barcelonina en un moment complicat per la llengua i la cultura del nostre país; i durant anys va contribuir a la difusió de llibres en català, lluitant contra les constants agressions que va patir.

La crisi econòmica de la distribuidora l'Arc de Berà, propietària de l'establiment, ha empès al tancament a finals d'aquest mes de l'històric local. Segons el director de l'empresa, Jaume Ensesa, la llibreria ja ha complert amb l'objectiu que es va proposar en obrir de normalitzar el mercat de la cultura i la llengua catalanes.

Però que ningú ens vengui sopars de duro. La llibreria tanca arrossegada per la mateixa crisi que ha fet tancar centenars d'empreses abans que ella. L'argument del director sona a justificació perquè la distribució de llibres en català, ni tan sols la mateixa llengua catalana, està normalitzada. I no ho estarà mentre a grans superfícies com La Casa del Libro, l'exposició de llibres en català es limiti a una taula d'un racó de la gran llibreria del Passeig de Gràcia. Així que queda molta feina per fer i notícies com la d'avui no em permeten ser massa optimista.

Finalment, no puc acabar aquest article sense un record personal cap a un lloc on he passat tantes hores. Quan el cos em deia que necessitava un llibre, anava allà; quan n'havia de regalar un, anava allà; quan senzillament volia aïllar-me de l'agitació del centre de la ciutat, anava a la Ona. I em perdia entre els seus llibres, els fullejava, els acaronava. Aquest plaer no l'he trobat en cap altra llibreria de Barcelona. Bé, sí, en una: la Força 6 del carrer Balmes, que curiosament també ha hagut de tancar les seves portes degut a la crisi...

Adéu Ona, gràcies pels moments de pau i per tot el que m'has donat.

L'Art de la navegació

(repesco aquest article que va quedar enfonsat a les catacombes d'un antic blog)

 

Navegar és molt més que traslladar-se d’un lloc a un altre damunt d’un vaixell. En un altre temps fer-se a la mar era tota una aventura; ara ha deixat de ser-ho. El GPS, el radar, el pilot automàtic, etc. Tot són grans avenços per a la seguretat dels navegants, però alhora han ajudat a fer perdre el romanticisme d’aquella aventura marítima.

 

Afortunadament, encara queden mariners romàntics, que aposten per una navegació pura i autèntica, comptant amb el mar que altres menyspreen. El patró, el seu vaixell, i la natura que l’envolta. Beneïts siguin els avenços tecnològics que ens fan més fàcil la vida, però se n’ha de fer un ús prudent perquè al cap i a la fi, la tecnologia pot fallar en el moment més inoportú.

 

Portar el timó és una acció que s’ha anat perdent a favor del pilot automàtic. Cal saber dur el timó! Sentir les ones, sentir el vent, conèixer el teu vaixell; això només s’aconsegueix acaronant la canya hores i hores fins a comprendre cada reacció. Cada vaixell té el seu caràcter, el seu geni, les seves virtuts i els seus defectes. L’hem d’arribar a conèixer bé. Ha de ser el nostre amant. L’hem d’escoltar, respectar, i anar descobrint a poc a poc cada racó, cada secret, cada desig ocult, per anar-nos unint íntimament, i acabar finalment estimant-nos.

 

L’amor i la bellesa van junts. Què hi ha de més bell al mar que un veler amb totes les seves veles inflades pel vent? Un veler és noble com un amant fidel que es mostra orgullós al món. Trimar les veles és un art; el mariner se’n fa càrrec igual que un escultor poleix la seva obra sense acabar-ne mai del tot satisfet. Busca sempre la perfecció d’aquell vaixell que estima. L’observa, l’entén, i alhora escolta el vent i estudia les ones perquè res faci mal al seu gran amor. I el veler el correspon avançant amb elegància, lliscant entre les aigües satisfet de ser adorat per l’amant i respectat pel cel, el vent i fins i tot pel mar que talla.

 

En Jordi Griso és un d’aquests mariners. Ell i el seu Menjavents m’han ensenyat que Art i Navegació poden anar junts. Un veler al mig del mar, solcant les aigües silenciós empès pel vent, sota milions d’estrelles que vigilen el seu pas i amb dofins que l’acompanyen com a un vell amic, és quelcom tan bell i poètic com pot ser-ho una obra de Tizià. I també és música dolça i l’emoció de la literatura d’aventures. Però per sobre de tot és una llibertat absoluta dels sentits, igual que l’Art.   

 

Una mala notícia pel teatre de Barcelona

Just abans d'alçar-se el teló de la nova temporada teatral a Barcelona, ens trobem amb la mala notícia de la fi de la revista TeatreBCN que ens ha ajudat durant onze anys a mostrar-nos tota l'actualitat del teatre que es fa a la ciutat.

Gràcies per tot i que sigui un "fins aviat"!

Dues bones propostes per aquestes nits caloroses

A Barcelona continua el Festival Grec i d'entre moltes propostes interessantíssimes vull destacar la versió de La Gavina, de Txèkhov, que dirigeix el popular actor David Selvas. Una història de frustacions: d'amors no correspostos, de creacions artístiques incompreses, de relacions materno-filials difícils, de somnis trencats...
Una adaptació duta a l'època actual que no espatlla l'esperit de l'obra original: parla de temes universals, intemporals, sense caure en un modernisme radical. Al cap i a la fi, a una història així no cal adornar-la massa. Els actors estan esplèndits, destacant a una (gairebé) sempre genial Rosa Renom, i a un Biel Duran que ha sabut fer el salt perfectament de nen actor a actor en majúscules. Els acompanyen uns brillants Josep Julien, Manel Sans, Alba sanmartí i Andreu Benito.

La Gavina, d'Anton Txèkhov, a la Sala Villarroel, fins l'11 de juliol (ÚLTIMS DIES!!!)

D'altre banda, ha aterrat a Barcelona, al Teatre Coliseum, la màgia del Mag Lari, que a més de màgia, sap transmetre al públic el seu caràcter de showman. Es tracta d'un gran espectacle de màgia, diversió, música i escenografia. El Mag Lari ha sabut agafar el millor de la tradició dels mags d'aquest país i hi ha sumat la música, el ball i la coreografia, per transformar-ho encara en quelcom més dinàmic.
Val la pena deixar-se il·lusionar per la seva màgia i la seva capacitat d'improvisació amb el públic.

Mag Lari al Coliseum, fins l'1 d'agost.

Priorat modèlic, per Xavier Bru de Sala

Article d'opinió publicat a La Vanguardia el passat 25 de juny i signat per l'escriptor Xavier Bru de Sala.

article

Todo territorio digno de ser considerado  paisaje está sometido a dos fuerzas contrarias. Por un lado, las que lo destruyen a base de nuevas construcciones no adaptadas, obras públicas, asfalto, planes y polos para el desarrollo. Por otro, la desertización humana. Sin población no hay paisaje, pues el paisaje es el resultado del esfuerzo secular del hombre por vivir de la tierra. A medida que avanza la despoblación, la naturaleza invade, desaparecen los caminos, aumenta exponencialmente el peligro de incendio y destrucción.

Salvar los territorios en riesgo comporta facilitar una cierta densidad humana, acompañada de actividades que equilibren viabilidad y paisaje.

En este o en cualquier otro sentido que implique belleza y coherencia, el Priorat es modélico. En poco tiempo, esta comarca seca, quebrada, en eterno declive, ha pasado de la huida de la juventud a una increíble y ejemplar recuperación. Gracias al tesón de quienes se negaron a marchar, la excelencia de su más preciado producto, uno de los mejores vinos del mundo, y el respeto al paisaje, la integración en el paisaje, la armonía del paisaje. La pulcritud, el mimo, de los prioratenses hacia el paisaje es algo insólito en esta Catalunya destralera.Mientras en el resto de la Catalunya rural se mira ante todo el resultado, sin importar el entorno, en el Priorat cuidan cada detalle, afinan la mirada y la sensibilidad. Esta gente merece de veras un homenaje.

El milagro es mayor si consideramos que el Priorat estaba, y en buen parte sigue estando, por fortuna, dejado de la mano de la administración. La comarca languidecía a ojos vistas, la economía de los viticultores invitaba a largarse sin remisión a aquellas gentes que no necesitan casi ingresos para sobrevivir. Ni había remedio ni se buscaba… cuando unos pocos pioneros entusiastas llegaron a Gratallops. Son ya míticos los nombres de René Barbier, Carles Pastrana, Josep Lluís Pérez, ÁlvaroPalacios o la suiza Daphne Glorian, que tocó la cima del mundo con sólo dos hectáreas de viñedo de baja producción. Más que generosidad, la honradez de los recién llegados les llevó a pagar hasta tres y cuatro veces más por aquella uva que pasó de denostada a preciosa. La salvación, de la mano del entusiasmo, la aventura de unos certeros iluminados, bien acogidos por los autóctonos. Corría el año 1996. El regalo de botas de roble que hizo ÁlvaroPalacios al único bodeguero preexistente de por allí, August Vicent, del Celler Cecilio, para que dejara de vender el vino a granel, marca un antes y un después en el Priorat.

Tan bien se ha gestionado el éxito, que ha saltado ya la noticia de la próxima candidatura del "Priorat paisaje patrimonio mundial" ante la Unesco. Sería, será el primero en toda España, si excluimos los cuatro parques que ostentan la distinción (dos en Canarias, Aranjuez y el palmeral de Elx). Estamos hablando de una comarca aún desconocida. El Priorat es en muchos sentidos el corazón de Catalunya (ahí se levanta el Montsant), pero mientras Barcelona no corrija el gravísimo error de compensar la admiración hacia el norte con el menosprecio del sur, esta realidad seguirá oculta.

No sólo el vino es soberbio en el Priorat. Mediante buenos oficios del geógrafo Rafael López-Monné - el excursionista que ha cambiado los ochomil por la cultura del paisaje, els cims pels camins,introductor entre nosotros del senderismo ilustrado-y asimismo por obra de los hermanos Arola, excelentes editores en Tarragona, descubrí asombrado la recuperación de los caminos tradicionales del Priorat, la mayoría de los cuales reconquistados por el bosque y la maleza, de uso y trazado perdido. Pueden pasear por ellos, y por muchos lugares del Priorat y Tarragona, sirviéndose de las guías escritas por López-Monné, publicadas antes como artículos sueltos en La Vanguardia y recogidas en seis volúmenes por Arola Editors. Además de admirar su trazado por este paisaje y la antigua humildad de aquella obra pública, tal vez se sorprendan de su estrechez. En mi experiencia juvenil, se podía viajar en carro o en carreta por buena parte de nuestro territorio. Nada más falso hasta tiempos muy recientes. Por los camins rals se transitaba a pie o en mula. Ni de Tarragona a Lleida se podía ir en carruaje.

Preservar es cuidar, no abandonar. Ni agredir. El Priorat se salvó de los molinos en el Montsant. Ha dado una gran lección al integrar la nueva arquitectura en el entorno, en las antípodas de la modernez de nuevo rico del Somontano y más allá y acá (con la única excepción del cubo de Bodegas Torres, de una gratuita, vacua, extemporánea, deslocalizada ostentación). En la dirección general de Arquitectura i Paisatge, de ímproba y tan esforzada como poco comprendida labor en este sentido, pueden sentirse satisfechos. El Priorat tiene mucho de modelo que seguir por todos los catalanes.

En estos tiempos de crisis económica, revolcón institucional y perplejidad colectiva, una de las comarcas más desfavorecidas de nuestra realidad está rozando la perfección. Si necesitan algo propio que admirar, visiten el Priorat. No en tropel.