L'Art de la navegació

(repesco aquest article que va quedar enfonsat a les catacombes d'un antic blog)

 

Navegar és molt més que traslladar-se d’un lloc a un altre damunt d’un vaixell. En un altre temps fer-se a la mar era tota una aventura; ara ha deixat de ser-ho. El GPS, el radar, el pilot automàtic, etc. Tot són grans avenços per a la seguretat dels navegants, però alhora han ajudat a fer perdre el romanticisme d’aquella aventura marítima.

 

Afortunadament, encara queden mariners romàntics, que aposten per una navegació pura i autèntica, comptant amb el mar que altres menyspreen. El patró, el seu vaixell, i la natura que l’envolta. Beneïts siguin els avenços tecnològics que ens fan més fàcil la vida, però se n’ha de fer un ús prudent perquè al cap i a la fi, la tecnologia pot fallar en el moment més inoportú.

 

Portar el timó és una acció que s’ha anat perdent a favor del pilot automàtic. Cal saber dur el timó! Sentir les ones, sentir el vent, conèixer el teu vaixell; això només s’aconsegueix acaronant la canya hores i hores fins a comprendre cada reacció. Cada vaixell té el seu caràcter, el seu geni, les seves virtuts i els seus defectes. L’hem d’arribar a conèixer bé. Ha de ser el nostre amant. L’hem d’escoltar, respectar, i anar descobrint a poc a poc cada racó, cada secret, cada desig ocult, per anar-nos unint íntimament, i acabar finalment estimant-nos.

 

L’amor i la bellesa van junts. Què hi ha de més bell al mar que un veler amb totes les seves veles inflades pel vent? Un veler és noble com un amant fidel que es mostra orgullós al món. Trimar les veles és un art; el mariner se’n fa càrrec igual que un escultor poleix la seva obra sense acabar-ne mai del tot satisfet. Busca sempre la perfecció d’aquell vaixell que estima. L’observa, l’entén, i alhora escolta el vent i estudia les ones perquè res faci mal al seu gran amor. I el veler el correspon avançant amb elegància, lliscant entre les aigües satisfet de ser adorat per l’amant i respectat pel cel, el vent i fins i tot pel mar que talla.

 

En Jordi Griso és un d’aquests mariners. Ell i el seu Menjavents m’han ensenyat que Art i Navegació poden anar junts. Un veler al mig del mar, solcant les aigües silenciós empès pel vent, sota milions d’estrelles que vigilen el seu pas i amb dofins que l’acompanyen com a un vell amic, és quelcom tan bell i poètic com pot ser-ho una obra de Tizià. I també és música dolça i l’emoció de la literatura d’aventures. Però per sobre de tot és una llibertat absoluta dels sentits, igual que l’Art.