La casa del propòsit especial, de John Boyne

Ed. Empúries, 432 pàg., 19 €

Després de mesos de tenir el llibre empolsant-se a l'estanteria a la fi em vaig decidir a endinsar-m'hi. D'entrada em produïa unes sensacions contradictòries: l'autor ("El noi del pijama de ratlles") m'agrada molt, però la temàtica, la Rússia de principis del XX, em tirava una mica enrere (i no se perquè, sino és per un absurd prejudici).

Però ja de seguida s'endevina l'estil desenfadat de Boyne i les pàgines passen ràpidament en una narració en primera persona que combina la història cronològica de l'adolescència del protagonista, amb la inversió cronològica de la resta de la seva vida fins a tocar-se. Malgrat aquesta original narració, i desconec si realment aquesta era la seva intenció en el fons, des de ben aviat vaig intuir la "sorpresa" que potser no s'hauria de començar a intuir fins a la segona meitat del llibre.

Fàcil de llegir, crec que abusa de l'emotivitat en molts moments. Pel meu gust, que és meu i només meu, la seva millor novel·la és "Motí al Bounty", per damunt fins i tot del famós nen del pijama. "La casa del propòsit especial" no arriba al nivell d'aquestes dues, però permet passar unes hores entretingut amb la història del jove de la Rússia rural que es veu llançat a la fastuositat de la família reial a Sant Petersburg, poc abans de la seva caiguda durant la revolució bolxevic.

Seguiré comprant-li novel·les al senyor Boyne, però que no s'acomodi, que deixar de comprar és una de les coses més fàcils que hi ha, especialment en aquests temps que corren...

Els contes de Quim Monzó, a La Villarroel

FITXA TÈCNICA

Extret del llibre Vuitanta-sis contes de Quim Monzó, hi trobem el seu humor surrealista i irònic.
Amb un gran treball dels actors, si us agrada Quim Monzó no us la perdeu!

Una nova estrella s'apaga

Ahir ens va arribar la notícia de la mort als 85 anys de l'actor Tony Curtis, una de les últimes estrelles que ens quedaven del gran Hollywood de mitjans del segle XX. Protagonista entre d'altres d'inoblidables pel·lícules com ara "Con faldas y a lo loco", "El gran Houdini" o "Espartaco", el pare de la també actriu Jamie Lee Curtis, es va convertir en una llegenda a qui li va costar envellir.

He trobat un bonic homenatge a les planes del diari gratuït 20 minutos. Transcric aquí la primera part de l'article signat per Rafa Vidiella i publicat a l'edició impresa, que m'ha semblat molt adient.


Los tipos así son eternos
     Que no nos cuenten milongas: ayer no murió Tony Curtis. Ese obeso y calvo anciano no podía ser Tony Curtis, como el último Brando no era el gigante que llenó como nunca el cine o como el Heston final no era els musculado héroe de El planeta de los simios.
     Es lo que tiene ser leyenda: para el cinéfilo, para el coleccionista de mitos, Curtis desapareció hace décadas. O mejor aún: sigue vivo. Besándose con Marilyn en el barco de Con faldas y a lo loco. Desafiando a la gravedad en Trapecio. Enamorando al público con sus imposibles ojos azules, inacabables pestañas y labios de clavel reventón. Es lo que tiene ser leyenda: que no mueres cuando quieres (o puedes), sino cuando la que se muere es la magia, y la de Curtis se había congelado hace siglos.[...]

Julio Manrique, nou director artístic del Teatre Romea

L'actor i director de teatre Julio Manrique serà el director artístic del Teatre Romea durant els propers 3 anys. Manrique, popularment conegut pels seus papers en diverses series de la Televisió de Catalunya com "Porca Miseria" o actualment a "Infidels", substitueix en el càrrec a Calixto Bieito que n'ha estat el director els últims 11 anys i que ho va deixar el mes passat.

Julio Manrique ha obtingut el compromís de dirigir una obra cada any. I si tenim en compte les bones acollides de crítica i públic que han tingut les seves últimes experiències com a director, això és una molt bona notícia. Per cert, que l'obra que va estrenar el passat Grec, "Coses que dèiem avui", de Neil LaBute, es reestrenarà aquesta primavera a la Sala Villarroel. No ens la perdrem!

La Llibreria Ona ens diu adéu

Avui és un dia trist per tota la cultura catalana. Si fa uns dies anunciàvem la desaparició d'una magnífica revista de teatre avui hem de parlar del tancament d'una de les llibreries històriques de Barcelona: la Llibreria Ona, dedicada exclusivament a la venda de llibres en llengua catalana.

La Llibreria Ona va obrir les portes el 1962 a la Gran Via barcelonina en un moment complicat per la llengua i la cultura del nostre país; i durant anys va contribuir a la difusió de llibres en català, lluitant contra les constants agressions que va patir.

La crisi econòmica de la distribuidora l'Arc de Berà, propietària de l'establiment, ha empès al tancament a finals d'aquest mes de l'històric local. Segons el director de l'empresa, Jaume Ensesa, la llibreria ja ha complert amb l'objectiu que es va proposar en obrir de normalitzar el mercat de la cultura i la llengua catalanes.

Però que ningú ens vengui sopars de duro. La llibreria tanca arrossegada per la mateixa crisi que ha fet tancar centenars d'empreses abans que ella. L'argument del director sona a justificació perquè la distribució de llibres en català, ni tan sols la mateixa llengua catalana, està normalitzada. I no ho estarà mentre a grans superfícies com La Casa del Libro, l'exposició de llibres en català es limiti a una taula d'un racó de la gran llibreria del Passeig de Gràcia. Així que queda molta feina per fer i notícies com la d'avui no em permeten ser massa optimista.

Finalment, no puc acabar aquest article sense un record personal cap a un lloc on he passat tantes hores. Quan el cos em deia que necessitava un llibre, anava allà; quan n'havia de regalar un, anava allà; quan senzillament volia aïllar-me de l'agitació del centre de la ciutat, anava a la Ona. I em perdia entre els seus llibres, els fullejava, els acaronava. Aquest plaer no l'he trobat en cap altra llibreria de Barcelona. Bé, sí, en una: la Força 6 del carrer Balmes, que curiosament també ha hagut de tancar les seves portes degut a la crisi...

Adéu Ona, gràcies pels moments de pau i per tot el que m'has donat.

L'Art de la navegació

(repesco aquest article que va quedar enfonsat a les catacombes d'un antic blog)

 

Navegar és molt més que traslladar-se d’un lloc a un altre damunt d’un vaixell. En un altre temps fer-se a la mar era tota una aventura; ara ha deixat de ser-ho. El GPS, el radar, el pilot automàtic, etc. Tot són grans avenços per a la seguretat dels navegants, però alhora han ajudat a fer perdre el romanticisme d’aquella aventura marítima.

 

Afortunadament, encara queden mariners romàntics, que aposten per una navegació pura i autèntica, comptant amb el mar que altres menyspreen. El patró, el seu vaixell, i la natura que l’envolta. Beneïts siguin els avenços tecnològics que ens fan més fàcil la vida, però se n’ha de fer un ús prudent perquè al cap i a la fi, la tecnologia pot fallar en el moment més inoportú.

 

Portar el timó és una acció que s’ha anat perdent a favor del pilot automàtic. Cal saber dur el timó! Sentir les ones, sentir el vent, conèixer el teu vaixell; això només s’aconsegueix acaronant la canya hores i hores fins a comprendre cada reacció. Cada vaixell té el seu caràcter, el seu geni, les seves virtuts i els seus defectes. L’hem d’arribar a conèixer bé. Ha de ser el nostre amant. L’hem d’escoltar, respectar, i anar descobrint a poc a poc cada racó, cada secret, cada desig ocult, per anar-nos unint íntimament, i acabar finalment estimant-nos.

 

L’amor i la bellesa van junts. Què hi ha de més bell al mar que un veler amb totes les seves veles inflades pel vent? Un veler és noble com un amant fidel que es mostra orgullós al món. Trimar les veles és un art; el mariner se’n fa càrrec igual que un escultor poleix la seva obra sense acabar-ne mai del tot satisfet. Busca sempre la perfecció d’aquell vaixell que estima. L’observa, l’entén, i alhora escolta el vent i estudia les ones perquè res faci mal al seu gran amor. I el veler el correspon avançant amb elegància, lliscant entre les aigües satisfet de ser adorat per l’amant i respectat pel cel, el vent i fins i tot pel mar que talla.

 

En Jordi Griso és un d’aquests mariners. Ell i el seu Menjavents m’han ensenyat que Art i Navegació poden anar junts. Un veler al mig del mar, solcant les aigües silenciós empès pel vent, sota milions d’estrelles que vigilen el seu pas i amb dofins que l’acompanyen com a un vell amic, és quelcom tan bell i poètic com pot ser-ho una obra de Tizià. I també és música dolça i l’emoció de la literatura d’aventures. Però per sobre de tot és una llibertat absoluta dels sentits, igual que l’Art.   

 

Una mala notícia pel teatre de Barcelona

Just abans d'alçar-se el teló de la nova temporada teatral a Barcelona, ens trobem amb la mala notícia de la fi de la revista TeatreBCN que ens ha ajudat durant onze anys a mostrar-nos tota l'actualitat del teatre que es fa a la ciutat.

Gràcies per tot i que sigui un "fins aviat"!