Tinc la sensació d'haver arribat tard a aquest clàssic de la literatura nord-americana. Potser és que em faig gran, però m'he sentit molt allunyada de la història d'en Holden Cauldfield, l'adolescent inadaptat i antisocial protagonista de la novel·la.
En el seu moment -el llibre fou publicat l'any 1951- la novel·la va causar una gran controvèrsia a causa del seu llengüatge ple de paraulotes, de referències sexuals i d'actituds gairebé psicòtiques del protagonista. Però avui en dia, en un món sense pèls a la llengua, tot això està més que superat. Em fa l'efecte que "El vigilant en el camp de sègol", considerada encara avui als Estats Units la "gran novel·la americana", no ha suportat massa bé el pas del temps, com sí ho han fet altres clàssics.
De tota manera, no deixa de ser una petita joia que val la pena no oblidar al fons de les llibreries...
7 comentaris:
Hola Núria:
Crec que soc la primera en visitar el teu nou blog, que has ampliat i modificat. Una bona idea aixó de la diversificació.
Espero visitar-lo sovint i així contribuir a fer-lo gran.
Mari Carme
És un dels millors llibres q m'he llegit mai! Clar, q jo me'l vaig llegir amb uns 18-20 anys... i era una altra cosa, no?
Molts petons guapa!!
laia
Jo també me'l vaig llegir als 20 però no em va agradar gens i mira que em vaig esforçar a trobar-li el què...jo pensava si és un clàssic ha de tenir alguna cosa...que se m'escapa.
No li vaig trobar cap gràcia.Estic totalment d'acord amb tu Nu. Un clàssic ha de ser immutable ;-P
Estel
Jolines.... Doncs a mi em va agradar tant que me'l vaig llegir un parell de vegades... Però, para gustos colores, no?
laia
Oh i tant! Hi ha gustos per tot, aquesta és la gràcia! Recordo quan a COU ens van fer llegir Solitud, de Victor Català. A tothom li va semblar un rollo, i a mi em va encantar...
Doncs jo no el devia llegir en el moment adequat, el vaig començar fa poc. I dic que el vaig començar perquè no el vaig acabar. No em va agradar massa, la veritat. Trobo que en H. C. vol ser un rebel, però hi ha moments que sembla que sí, que té uns valors molt clars sobre el que és just i el que no; en un altre moment simplement és una "criatura ingènua", en altres moments un psicòpata...
No sé què hagués passat, però, si hagués llegit ara el Demian, de Hermann Hesse. Em va fet pensar molt quan el vaig llegir, però ara potser pensaria que és un llibre buit i que els personatges són uns bohemis "capritxosos".
Ei,
curios, jo tot just me l'he llegit fa un parell de setmanes i m'ha sembla genial.
Si em permets, crec que es d'aquells llibres que per bona que sigui la traducció, aquesta no farà justícia a l'original.
El llenguatge utilitzat pe'n Salinger es molt peculiar, probablement la gemma de la novela més enllà de la història que explica.
Publica un comentari a l'entrada