El curiós incident del gos a mitjanit, Mark Haddon

"CURIÓS" I BRILLANT

     He arribat una mica tard a aquesta novel·la, publicada amb èxit en aquest país el 2004 per La Magrana, però ben cert és que més val tard que mai. Durant molt de temps es va estar empolsant per les prestatgeries de casa fins que fa pocs dies va tornar a les meves mans i vaig decidir endinsar-me en el món de Christopher Boone, el noi autista.

      L'autor, Mark Haddon, habituat a la literatura infantil i juvenil, va saber crear aquí un personatge complex i difícil, amb totes les llums i totes les ombres que un trastorn com l'autisme comporta, tant en el protagonista mateix com en la família més propera. I ho fa de manera senzillament brillant, combinant la tendresa i la cruesa, la ironia amb l'emoció, amb el coneixement del tema que comporta l'haver treballat amb nens com aquest. Des de la sinceritat rotunda i senzilla d'en Christopher, que escriu en primera persona, observant-ho tot, fins a extrems irracionals, ens descriu el món ple de contradiccions de l'individu actual i ens fa dubtar de la conveniència d'estigmatitzacions i etiquetes tan simples i falses com "persones normals", "persones especials" o "persones extraordinàries".

      Un llibre que m'ha sorprès com feia temps que no ho aconseguia cap, fàcil de llegir, meravellós, que hauria de ser de lectura obligatòria com una de les joies de la literatura anglosaxona actual.

Truca un inspector, Teatre Goya

Truca un inspector   

Josep Maria Pou torna al Teatre Goya de Barcelona amb aquesta peça de John Boynton Priestley tan poc representada fins ara a la ciutat comptal. Per fi això canvia perquè era una verdadera llàstima que els barcelonins no poguessim gaudir amb aquest text esplèndit que no decau en cap moment.
     Situada a principis del segle XX, poc abans de l'enfonsament del Titanic, símbol de l'esfondrament d'aquell món abocat a la Guerra Mundial, tot i que el patriarca de la família protagonista s'entesta a negar-ho, ens mostra la hipocresia de l'empresari i de l'alta societat. Ho fa en forma de suspens, amb l'aparició sobtada a mig sopar d'un inspector de policia que investiga les causes que han dut al suicidi a una noia. D'entrada no sembla que cap d'ells tingui res a veure amb ella, però mica en mica s'ens van mostrant les seves implicacions. El missatge és clar: tots som responsables de les conseqüències que provoquen els nostres actes.
     Cal destacar la bona feina de tots els actors: els consagradíssims Josep Mª Pou i Carles Canut, una esplèndida Victòria Pagès que ja omple l'escenari, i els joves Ruben Ametllé, Paula Blanco i David Marcé.
      Val la pena acostar-se al Goya a conèixer aquesta història tan actual. 

L'hora de la confirmació

     Amb l'arribada en aquests moments del Gaes Centros Auditivos de la catalana Anna Corbella i a falta de que arribin els últims participants, ja es pot considerar aquesta Barcelona World Race com un èxit per a la navegació espanyola. Darrere d'un Virbac-Paprec 3 a un nivell estratosfèric trobem que el segon i el tercer calaix del podi han estat copats per equips 100% hispans: el Mapfre dels bascos Iker Martínez i Xabi Fernández i el Renault Z.E. dels càntabres Toño Piris i Pachi Rivero. I no oblidem que immediatament després ha arribat l'Estrella Damm de Pepe Ribes i Alex Pella, i que l'Anna ja és la primera catalana a completar una volta al món en regata. Tot i que probablement el resultat hauria estat diferent si el Foncia no hagués trencat el pal quan lluitava frec a frec amb el líder, no es pot treure ni una mica del mèrit que s'han guanyat tots ells. En un estat on la vela sempre s'ha considerat un esport de tercera categoria i un espai exclusiu per a l'alta societat, feia falta un resultat així per mostrar una mica al gran públic la noblesa d'aquest esport i, potser, animar a més gent a practicar-lo.

     Queda lluny encara la socialització de la vela com la que trobem a França, on els navegants transoceànics són reconeguts com a autèntics ídols, i on la pràctica de la vela està molt més generalitzada. Només cal veure com són capaços de reunir 100.000 persones a Les Sables d'Olonne per rebre als participants de la mítica regata en solitari al voltant del món, la Vendée Globe. Aquí fa falta canviar moltes mentalitats i moltes polítiques per a què tot això passi, tot i que mica en mica es va popularitzant la navegació esportiva i això, ja és un primer pas.

     Precisament és a la Vendée Globe on s'ha de confirmar que la navegació oceànica a l'estat espanyol ha fet un pas endavant i ha entrat de ple en la professionalització. Quan per primera vegada un equip nacional ha lluitat per la victòria en una volta al món és que potser podem començar a demanar que alguns d'aquests grans navegants tinguin lloc a la línia de sortida de la reina de les regates. I que el que han demostrat jugant a casa ho puguin reafirmar jugant en camp contrari.

                                          Jean Pierre Dick i Loïck Peyron celebren la victòria del Virbac-Paprec 3 al port de Barcelona

                                          Xabi Fernández i Iker Martínez (Mapfre)

 

                                          Pachi Rivero i Toño Piris (Renault Z.E.)

                                         Dee Caffari i Anna Corbella a bord del Gaes Centros Auditivos

Encara no és hora de tallar caps?

     Motius en podem trobar molts: un 20% d'atur, l'índex més alt de la U.E., amb un abaratiment de l'acomiadament; congelació de les pensions; eliminació dels ajuts econòmics a famílies, persones dependents, etc.; fortes retallades a la sanitat pública i l'educació; pujada general dels preus, calla! que han rebaixat un 5% les tarifes dels transports públics... fins el 30 de juny, eh, no fos cas que ens malacostuméssim... Però continuem: que a més de tot això tenim que polítics i alts directius es neguen a congelar-se els seus sous astronòmics (no fos cas que patissin per arribar a final de mes) mentre demanen austeritat a la població. Per contra, la primera mesura va ser congelar el sou dels funcionaris, que d'acord, el fet de tenir una feina assegurada justifica el preu que els hi toca pagar, com a tot treballador, però no oblidem que funcionaris no ho són només els del "vuelva usted mañana", també hi ha els bombers i policies que es juguen la vida per nosaltres, els mestres que aguanten com poden insults i vexacions d'alumnes obligats a estudiar o dels seus pares, els metges que ens han de salvar la vida encara que sovint faci 24 hores que no dormen, i els polítics... Ah no! que aquests no se'l congelen el sou milionari, segueixent movent-se en cotxe oficial, cobren dietes, i es neguen a viatjar en classe turista, no fos cas que se'ls encomanés quelcom de la púrria. La classe política se'n riu de tots nosaltres fent-li el joc als bancs, uns dels grans culpables d'aquesta crisi de la que se'n sortiran impunement, mentre nosaltres, també en part culpables, ja ho estem pagant, i ho pagarem, amb escreix.
     Què més ha de passar per què reaccionem? Som conscients que mica en mica ens estan desvallestant l'estat del benestar que tanta sang vessada va costar aconseguir? Tots ens queixem, ens indignem amb les notícies, fem sentir la nostra veu a través de les xarxes socials, dels mitjans de comunicació, de les converses de cafè, però serveix d'alguna cosa això? La sensació que se'ns pixen a la cara la sentim cada dia, però seguim amb la nostra vida com podem, fent equilibris damunt la corda per, malgrat tot, no caure.
     Quan reaccionarem de debò? Molt senzill, quan el que tinguem a perdre sigui una milèsima part de tot el que tinguem a guanyar. I és que per molt que ens apretin sabem que encara tenim molts privilegis per perdre. I això ens fa massa por.
     Les revoltes populars, les revolucions, de les que hem vist exemples els últims mesos, tenen lloc quan al poble ja no li queda res. És aleshores quan la massa enfurida talla caps, afusella famílies privilegiades, enderroca poders dictatorials o dóna la pròpia vida per una utòpica llibertat o, senzillament, per una existència una mica millor.
     Els nostres polítics poden respirar tranquils: encara queda molt perquè comencem a treure la pols a les velles guillotines dels veïns. Però almenys intentarem que la vergonya els hi impedeixi mirar enlaire, als ulls de tots aquells que intenten honradament, dia rere dia, sobreviure.

La casa del propòsit especial, de John Boyne

Ed. Empúries, 432 pàg., 19 €

Després de mesos de tenir el llibre empolsant-se a l'estanteria a la fi em vaig decidir a endinsar-m'hi. D'entrada em produïa unes sensacions contradictòries: l'autor ("El noi del pijama de ratlles") m'agrada molt, però la temàtica, la Rússia de principis del XX, em tirava una mica enrere (i no se perquè, sino és per un absurd prejudici).

Però ja de seguida s'endevina l'estil desenfadat de Boyne i les pàgines passen ràpidament en una narració en primera persona que combina la història cronològica de l'adolescència del protagonista, amb la inversió cronològica de la resta de la seva vida fins a tocar-se. Malgrat aquesta original narració, i desconec si realment aquesta era la seva intenció en el fons, des de ben aviat vaig intuir la "sorpresa" que potser no s'hauria de començar a intuir fins a la segona meitat del llibre.

Fàcil de llegir, crec que abusa de l'emotivitat en molts moments. Pel meu gust, que és meu i només meu, la seva millor novel·la és "Motí al Bounty", per damunt fins i tot del famós nen del pijama. "La casa del propòsit especial" no arriba al nivell d'aquestes dues, però permet passar unes hores entretingut amb la història del jove de la Rússia rural que es veu llançat a la fastuositat de la família reial a Sant Petersburg, poc abans de la seva caiguda durant la revolució bolxevic.

Seguiré comprant-li novel·les al senyor Boyne, però que no s'acomodi, que deixar de comprar és una de les coses més fàcils que hi ha, especialment en aquests temps que corren...

Els contes de Quim Monzó, a La Villarroel

FITXA TÈCNICA

Extret del llibre Vuitanta-sis contes de Quim Monzó, hi trobem el seu humor surrealista i irònic.
Amb un gran treball dels actors, si us agrada Quim Monzó no us la perdeu!

Una nova estrella s'apaga

Ahir ens va arribar la notícia de la mort als 85 anys de l'actor Tony Curtis, una de les últimes estrelles que ens quedaven del gran Hollywood de mitjans del segle XX. Protagonista entre d'altres d'inoblidables pel·lícules com ara "Con faldas y a lo loco", "El gran Houdini" o "Espartaco", el pare de la també actriu Jamie Lee Curtis, es va convertir en una llegenda a qui li va costar envellir.

He trobat un bonic homenatge a les planes del diari gratuït 20 minutos. Transcric aquí la primera part de l'article signat per Rafa Vidiella i publicat a l'edició impresa, que m'ha semblat molt adient.


Los tipos así son eternos
     Que no nos cuenten milongas: ayer no murió Tony Curtis. Ese obeso y calvo anciano no podía ser Tony Curtis, como el último Brando no era el gigante que llenó como nunca el cine o como el Heston final no era els musculado héroe de El planeta de los simios.
     Es lo que tiene ser leyenda: para el cinéfilo, para el coleccionista de mitos, Curtis desapareció hace décadas. O mejor aún: sigue vivo. Besándose con Marilyn en el barco de Con faldas y a lo loco. Desafiando a la gravedad en Trapecio. Enamorando al público con sus imposibles ojos azules, inacabables pestañas y labios de clavel reventón. Es lo que tiene ser leyenda: que no mueres cuando quieres (o puedes), sino cuando la que se muere es la magia, y la de Curtis se había congelado hace siglos.[...]